Per a la meua filla, i per tots els que pateixen (en silenci) la futura propietat o el lísing d’un cotxe.

El Fabio SenzaFre és un automobilista expert. Es coneix les marques de cotxe només sentint-ne el motor roncar a 2 km de distància. S’ha fet selfies davant de tots els concessionaris de la comarca, regió, demarcació i aviat de la província, si li queden 30 minuts per parlar-los de les bondats del cotxe que li té el cor robat. El Fabio és un home valent: porta la tapisseria de Massini, els tapaboques dissenyats per Dolça i Cabana, i la funda protectora feta per una rebesàvia seua, tota de ganxet de color rosa i verd xiclet. No té por de res ni de ningú, duu el pagament de les multes al dia i se sap tots els radars de casa a la feina i viceversa. No té dona ni xicota coneguda. Direu: “Ah, és un solter ben cobejat per les fèmines, doncs?” Doncs no, no és aquell xicot de la princesa de Mònaco, que feia cara de peix bullit. El Fabio aspira a una vida millor, a un gasoil de marca bona, a una culata prèmium. És modest i no se n’amaga, però el tub d’escapament li fa soroll, i això el té preocupat de dia i despert de nit. 

L’endemà d’aquesta presentació exhaustiva se’n va al taller Rodairodari, propietat del seu amic Enzo Ferrari, amb qui comparteix la passió pels cotxes i pel cafè sense sucre. “Ah, amico mio, un cappuccino?”, el saluda afectuosament l’Enzo. “Ma quale idea! No, non lo saprai mai, ah, quina desgràcia!”, i cau plorós damunt del seient desmuntat d’un Testarossa. “Veramente, dispara, Fabio.” Li explica la gravetat de la situació: ara que ja havia aconseguit exorcitzar la ràdio –cada vegada se li connectava Ràdio Estel quan feien el rosari–, ara no troba cap antena i la bomba d’aigua li ha dit “kaputt, mein friend” mentre anava a la feina. El cotxe, un Kodas Bafia de l’any de la inauguració de l’euro, ha mort eixut i sense poder fer testament. “Dove? On, amic meu? L’anirem a reviscolar, a fer-li el boca-orella!” El Fabio, catalanista en hores baixes, el rectifica sottovoce, mentre es moca amb gran soroll i es lamenta en llatí de la seua pèrdua. 

Pel carrer passen dues iaies. Les senyores, en sentir els plors del Fabio i pensant-se que podrien ser d’utilitat, entren sense dir “Aivergesanta” al Taller i se li abracen molt fort. Molt fort. Massa, perquè al Fabio li ve una tos sobrevinguda d’una colònia extinta en un armari ídem. “No ploris, no. Ja veuràs com en trobes una altra!”, li etziba una de les iaies, segura del que està passant allà dins. La iaia més alta ha trobat una imatge en una paret, i miop com és, va a buscar una espelma per adreçar-li uns parenostres, que mai van malament en ocasions com aquestes. Ja fa ben fet, ja, que l’estampa de la Raffaella Carrà sempre ajuda els desvalguts i nyicris. “Madonna, auto!”, clama al sostre del taller la iaia més alta, mentre el Fabio s’abraça a la iaia més baixa i li explica entre sanglots la seua desgràcia amb el cotxe. La iaia no l’entén, aquell dia s’ha deixat l’aparell per a la sordesa a casa, i confon una cosa amb una altra. S’enfada, perquè el xicot diu “macchina” i ella, que ha estudiat llatí a l’escola, culpa a deu i a la Rosalia (la seua amiga) per no ser més alta i més espavilada. Aquell dia s’han discutit, elles dues. Estan toves. Tots tres, abraçats, semblen una escultura, d’aquelles que hi ha als museus, només que amb mocs i una mantellina negra. 

Passa la tarda com pot, la nit sense pena ni glòria. Arribem a demà. L’Enzo ha reviscolat el Kodas Bafia amb 2 insults, 3 cops de peu i un suborn a un col·lega que li deu 5.000 € per una revenja entre un xassís suec i un gat siamès. Entra el cotxe al seu taller amb la marxa triomfal d’un tal Verdi a tota merda al reproductor de CD. Truca al seu amic, li explica tot i li demana que la “minestra” sigui pagada en 3 parts, per allò de les finances i la Securità Soziale. El Fabio no respon al telèfon. No entén què pot haver passat. Engega la tele, no en diuen res. Mira les xarxes socials, només hi troba peix podrit. 

L’endemà, en un racó del diari regional llegeix aquesta notícia: “Troben l’autoestopista amnèsic, del que només se’n sabia el grup sanguini, a Malmö (Suècia). Respon al nom de Fabio SenzaFre. Fins ara havia viscut a Salerno, Itàlia, on feia de mecànic. Creiem que va marxar de casa seua per un desengany amorós amb una corretja de distribució, que repartia malament l’aigua i bla, bla, bla…”