Joan Solé

Vull advertir, abans de res, que no em mereix cap respecte el tipus de persona que sigui capaç d’apropiar-se del que no és seu. I si, a més, ho fa amb males arts, subterfugis i violència física, ni respecte ni perdó. Són molts, massa, els assalts a pisos, botigues, magatzems, cases... Em provoca desencís, malastrugança, impotència, inseguretat... No m’ha passat mai, i toco fusta (ara mateix m’estic tocant el cap) perquè no passi. Però mira, aquests agosarats i desvergonyits que van entrar al museu del Louvre em fan gràcia, em cauen d’allò més simpàtics, hi estaria al seu costat ben feliç, em generen molta empatia. Robar, aquesta és la paraula, en un gran museu com aquest de París, ple de (suposem) alta seguretat, emportar-se un bon botí sense fer mal a ningú i només trencar algun vidre... això, a mi, em meravella i em produeix autèntica admiració. Són els lladres de guants blancs, finets i sofisticats. Jo també voldria ser com ells, i viure a Pernambuco.

El cinema, com no podia ser de cap altra manera, aviat els hi va fer un raconet per a les seves aventures. Dels primers robatoris a trens en el llunyà Oest fins a la tropa d’il·lusionistes hàbils de Ahora me ves 3 (Ruben Fleischer, estrena el 14 de novembre) passant per llops solitaris i autèntics robatoris traçats amb tiralínies. L’any 1903, Edwin S. Porter va dirigir Asalto y robo de un tren, primer western de la història, primer gran robatori i primera pel·lícula amb estructura narrativa i amb un assaltant disparant al públic, a la pantalla, a la quarta paret... I si seguim amb trens, John Wayne i Rod Taylor no dubten a fer-se Ladrones de trenes (Burt Kennedy, 1973) ja dins la més divina senectut.

I no podem obviar el legendari assalt al tren correu de Glasgow retratat a El gran robo (Peter Yates, 1967), i la sofisticada El primer gran asalto al tren (Michael Crichton, 1978) amb uns simpàtics lladres del 1800 amb la cara de Sean Connery i Donald Sutherland, acompanyats d’una irresistible Lesley Anne-Down. Recupereu-la. I si volem sofisticació i tiralínies, aparteu-vos dels glamurosos Ocean’s eleven i companyia, disfrutareu molt més amb Rififí (Jules Dassin, 1955), inauguració d’aquest gènere que va ser el thriller d’atracaments minuciosos i científicament preparats. Va conèixer moltes imitacions i paròdies però, per sort, és insuperable. El mateix director va tornar a provar-ho l’any 1964 amb Topkapi, en la qual volia desvalisar el museu de Constantinopla, per acabar institucionalitzant aquest gènere dels atracaments perfectes. Que ja havia provat el gran Stanley Kubrick l’any 1956 amb, precisament, Atraco perfecto i anys abans, el 1950, va intentar el sardònic John Huston a La jungla de asfalto; ambdós abans de fer-se parcialment insofribles... I més atracaments aparentment perfectes i elegants els trobarem a la repentinada El golpe (George Roy Hill,1973) amb Paul Newman i Robert Redford enganyant qualsevol cosa que es mogui. El bonic Robert Redford va repetir com a lladre finet, i sapastre, a Un diamante al rojo vivo (Peter Yates, 1972), amb molt poca fortuna. I si parlem de sapastres i museus, dos taujans volen un diamant del museu de Nova York a Robo en el museo (Marvin Chomsky, 1975); i un pobret de mi, enamorat d’una noia que no li fot ni cas, decideix robar la Gioconda a El robo de la Gioconda (Michel Deville, 1965). La noia continua sense fer-li cas, i acabarà empaitat per la policia i dos ferotges bandits. També hi ha robatoris molt treballats, i en equip, com a Un trabajo en Italia (Peter Collinson, 1969) i la seva cursa de Minis. Assalts a alta mar amb Frank Sinatra i música de Duke Ellington a Asalto al Queen Mary (Jack Donohue, 1966). Lladres solitaris com un Bruce Willis sempre enmig de qualsevol embolic a El gran halcón (Michael Lehmann, 1990), i un melangiós James Caan a Ladrón (Michael Mann, 1980) acompanyat de la sempre enyorada Tuesday Weld... I el sempre aventurer Jean-Paul Belmondo fent el pallasso a El rey del timo (Georges Lautner, 1979), ja en plena decadència... I robatoris que a la pel·lícula no es veuen, però en parlen molt a Reservoir dogs (Quentin Tarantino, 1991), també a La jungla de cristal (John McTiernan, 1987) i Jungla de cristal. La venganza (John McTiernan, 1995), ambdues protagonitzades per, una altra vegada, Bruce Willis i la seva samarreta... I també atracaments amb molta comèdia: Atraco a las tres (José M. Forqué, 1962) amb Cassen, López Vázquez, Gracita Morales, Alfredo Landa... Espanya era així, i el que queda... Rufufú (Mario Monicelli, 1958), rèplica de la ja citada Rififí en clau satírica. Gassman, Mastroianni, Cardinale, Totó, tota una cimera de la “comèdia a la italiana”, extraordinària. 

Per al final, aquest si que és l’atracament del segle (passat): El robobo de la jojoya (Álvaro Sáenz de Heredia, 1991) amb el duet còmic (?) Martes y Trece. Vergonyosa, d’un humor (?) vulgar i un sentit del ritme nul, d’una indigència argumental clamorosa, i d’una desídia tècnica incalculable. No és una pel·lícula limitada, és la NO pel·lícula.