Cada any, puntuals com el discurs de Cap d’Any (que ningú escolta però tothom respecta), arriben els Propòsits d’Any Nou. Bé, nou, nou... tampoc tant. L’any nou és aquell moment màgic en què el calendari canvia, el cava s’esbrava i la humanitat sencera decideix de cop i volta ser millor persona, sense gaire convenciment també us ho haig de dir. Convertir-nos en persones més sanes, més ordenades, més productives, més zen. Tot això mentre encara arrosseguem la ressaca del sopar de Cap d’Any i un nivell de son que només es pot descriure com a existencial.

A les dotze en punt, després d’empassar-nos els dotze grans de raïm a una velocitat incompatible amb la supervivència, arriba el moment de pronunciar la frase clau: “Aquest any serà diferent”. I aquí comença el festival de Propòsits d’Any Nou, una tradició universal que uneix generacions, classes socials i gent que sap perfectament que no complirà res, però ho segueix intentant igualment. Perquè al capdavall els propòsits són els mateixos de sempre, reciclats, tunejats i tornats a fer servir amb un llaç de colors i una esperança renovada que dura aproximadament fins el 7 de gener, si el calendari és generós. I que consti que parlo per experiència pròpia.

Generalment l’Any Nou comença amb una energia desbordant tot i que la majoria de la gent es desperta l’1 de gener amb ressaca, mal de cap però amb una convicció inqüestionable: “Aquest any sí”. Aquest any sí que aniré al gimnàs, aquest any sí que menjaré sa, aquest any sí que estalviaré, llegiré més, dormiré millor i no diré “sí” a compromisos socials que no em venen de gust. Spoiler: el dia 15 ja t’estàs cruspint una pizza (el 15? Jo segur que el dia 5) mentre mirem de buscar qualsevol justificació. 

Però el propòsit estrella de l’Any Nou és, sens dubte “anar al gimnàs”. El gimnàs és el temple sagrat de l’optimisme temporal i els gimnasos ho saben, i per això al gener fan ofertes irresistibles, fotos de gent suada però feliç (cosa que no he entès mai) i promeses de cossos impossibles en només quatre setmanes. Un s’hi apunta convençut, ens comprem roba esportiva nova (perquè sense outfit nou no hi ha motivació), i sí... la primera setmana hi anem tres cops i tot va rodat; la segona setmana dos cops i ja comencen les excuses creatives: “Avui plou” o “Avui ja he caminat prou fent encàrrecs”; la tercera “ja hi aniré demà”, i a la quarta setmana no són pas pocs els que estan pagant una quota mensual per poder dir amb tranquil·litat: “Sí, sí, jo vaig al gimnàs”, encara que l’únic exercici que facin sigui aixecar el cul del sofà per anar al bany, o molt pitjor a la nevera, perquè com que ja van al gimnàs... Al gener, els gimnasos semblen festivals de música: plens a vessar, sorollosos i amb gent que no sap exactament què hi fa allà però està molt motivada. A finals de mes, els gimnasos recuperen la calma habitual i el carnet de molts passa a formar part d’aquella col·lecció de coses que paguen però no utilitzen, com plataformes de sèries que no miren.

Un altre clàssic és “menjar més saludable”, i menjar sa sí, però després d’un últim caprici. L’1 de gener obrim la nevera amb determinació, mirem les restes de torrons, neules, panettones i polvorons i diem convençuts: “Això s’ha d’acabar, no es pot llençar el menjar”. I així mentre anem acabant “restes” ens plantem al tortell de reis, i això del menjar sa ja ho deixem pel 10 de gener, en el meu cas pel 15 perquè a casa tenim aniversaris en plural al gener. Comprem verdures amb bona intenció, però acaben pansint-se a la nevera mentre demanem menjar a domicili a l’hora que ens diem amb determinació: “Només avui”. Només avui menjo pizza, només avui faig postres, només avui no cuino i compro menjar preparat... i quan ens n’adonem, el cos ja sap que això no és una excepció, és un estil de vida.
“Aquest any estalviaré”, aquesta frase s’acompanya sovint d’un full d’Excel, una aplicació nova o una llibreta molt mona que no s’omplirà mai. Tampoc ens ho posen fàcil per estalviar, eh. Els primers dies controlem cada despesa amb precisió quirúrgica, però llavors apareixen les rebaixes, els regals inesperats, els capricis emocionals per superar les frustracions del Nadal i aquella frase màgica i alhora tan perillosa: “M’ho mereixo”. I sí, ens ho mereixem, però el compte bancari no ho té tan clar. Tot i així, l’esperança no es perd mai, perquè sempre queda el gener de l’any següent per tornar-ho a intentar.

Al final, els propòsits d’Any Nou serveixen per una cosa molt important: recordar-nos que som humans. Que ens agrada començar de nou, encara que sigui simbòlicament, i que ens fa il·lusió pensar que podem millorar, encara que sigui només una mica. Així que aquest Any Nou, proposem-nos una cosa senzilla: Riure’ns una mica de nosaltres mateixos, i si després aconseguim complir algun propòsit, doncs fantàstic i si no, no passa res. L’any vinent tornarem a començar, amb el mateix entusiasme, la mateixa alegria i la mateixa il·lusió... i probablement els mateixos propòsits.

Bon Nadal i feliç Any Nou a tothom.