En les darreres dècades la qüestió dels salaris baixos s’ha convertit en un dels principals desafiaments socioeconòmics a Espanya i, de manera particular, a Catalunya. Tot i el creixement econòmic experimentat en els darrers anys i la reducció de la desocupació, els salaris han mostrat una evolució més lenta, i en molts casos un estancament, generant una pèrdua notable de poder adquisitiu entre amplis sectors de la classe mitjana i dels treballadors en general, afectant el benestar individual i provocant repercussions en el conjunt de l’economia, la cohesió social i el futur demogràfic del país.

Tenim un model productiu de baixa productivitat, estructurat en base a empreses de baix valor afegit com l’hostaleria, el turisme, el comerç i la construcció. Aquests sectors, encara que generen una elevada ocupació, solen oferir llocs de treball amb escassa qualificació i baixa remuneració. Catalunya, tot i comptar amb una base industrial més sòlida que altres regions d’Espanya, també ha patit durant les últimes dècades un procés de desindustrialització parcial i una terciarització de la seva economia. Això ha provocat una pèrdua de llocs de treball en sectors manufacturers més ben pagats. A mes, tant per part de l’administració publica com en les empreses privades, tenim una baixa inversió en innovació i formació. La manca d’inversió en R+D+I (recerca, desenvolupament i innovació), limita la competitivitat de les empreses i la capacitat per oferir sous més alts. Això no vol dir que no siguem competitius en els mercats internacionals, però ho som a conseqüència de salaris mes baixos i no de costos mes baixos amb salaris mes alts, com passa amb els països més avançats de la Unió Europea. 

A Catalunya el problema dels salaris baixos s’agreuja per l’elevat cost de la vida, especialment en àrees metropolitanes com Barcelona. Tot i que els salaris catalans són lleugerament superiors a la mitjana espanyola, la desorbitada inflació dels productes bàsics, el preu de l’habitatge i el transport, es tradueix en una notable pèrdua de poder adquisitiu. Aquest fenomen es coneix com a “pobresa laboral”, en què una persona, malgrat tenir feina, no pot cobrir adequadament les seves necessitats bàsiques i entra en la “pobresa real”.

Entre les conseqüències dels salaris baixos, tenim per tant, i) una pèrdua de poder adquisitiu i un augment de la desigualtat, especialment en les classes mitjanes i treballadors, incrementant les desigualtats econòmiques i socials. ii) Una fugida de talent i emigració juvenil, per la manca d’oportunitats laborals ben remunerades, el que empeny molts joves qualificats a emigrar a altres països europeus a la recerca de millors condicions, amb la pèrdua de capital humà qualificat i ben format que això suposa. iii) Una debilitat del consum intern i menor creixement econòmic. Conseqüència de la pèrdua de capacitat de consum intern. iv) Dificultat per accedir a l’habitatge, especialment entre el col·lectiu mes jove, la qual cosa no sols agreuja la desigualtat, sinó que també afecta la natalitat, ja que la inseguretat econòmica dificulta la planificació familiar.

Les solucions a aquest problema que ens afecta passen perquè i) es generi un model productiu diferent, apostant per sectors de més valor afegit, com ara la tecnologia, la biotecnologia, la indústria verda o l’economia digital, cosa que requereix polítiques públiques que incentivin la inversió, la innovació i la sostenibilitat, així com una estreta col·laboració entre universitats, empreses i administracions. ii) Es millori la productivitat de les empreses ja que és clau per justificar augments salarials. Per això cal invertir en formació contínua, fomentar la digitalització i promoure una gestió empresarial més eficient. iii) Cal enfortir la inspecció laboral per combatre el frau, l’economia submergida i els abusos als contractes temporals. iv) Resoldre el greu problema de l’habitatge. 

Com a conclusió, hem de dir que els salaris baixos a Espanya i Catalunya no són el resultat d’un sol factor, sinó la conseqüència d’una combinació de causes estructurals: una inflació descontrolada, un model productiu de baix valor afegit, una temporalitat laboral alta, una inversió dèbil en innovació i una bretxa entre els costos de vida i els ingressos deguda a la desbocada inflació que venim en els últims anys en tot tipus de productes incloent els mes bàsics com són els de l’alimentació.