Als 100 dies del govern Trump, els índexs d’aprovació del president i la credibilitat i la reputació dels EUA s’enfonsen, després del pols aranzelari llançat a la resta de països del món, les amenaces a l’estat de dret del seu propi país i els girs desconcertants i sense cap sentit de l’ètica i el seny en política exterior. En pocs mesos, el líder republicà, que ja havia aconseguit la fita de modelar a imatge i semblança el partit conservador, ha trencat pràcticament tots els pilars i consensos sobre els quals el sistema internacional i les democràcies liberals han funcionat des de la Segona Guerra Mundial. Tant els legals, els econòmics, com els geopolítics, renunciant al lliure comerç com a motor de la prosperitat i la cooperació i a la idea d’un ordre internacional basat en regles. Donant l’esquena als seus aliats i especialment a Europa i Ucraïna i estenent de forma inèdita i perillosa la mà a Rússia, trencant així l’equilibri polític, econòmic i militar existent des de fa més de vuitanta anys, forçant molts països a la recerca d’aliances fins aquest moment antinaturals i amb imprevisibles conseqüències.

Al seu país ha acomiadat desenes de milers de funcionaris, tancat agències senceres i erradicat dels registres tots els rastres de polítiques de diversitat i igualtat. Ha portat a un estancament i possiblement a una recessió a la primera economia del planeta, que creixia més que els seus socis i rivals i havia abaixat la inflació gairebé als nivells més desitjats. 
Ha insultat, vexat i humiliat els seus veïns. Ha amenaçat d’envair i quedar-se territoris que pertanyen als seus aliats de l’OTAN i el continent americà, un camí que permet connectar els oceans Pacífic i Atlàntic sense haver de vorejar Amèrica, dit d’una altra manera, crear noves rutes comercials que comuniquin Àsia i Europa, cosa que per als EUA sempre ha estat un objectiu econòmic, militar i polític temptador, però que la seva ètica política i les normes internacionals han evitat. El pla de Donald Trump per aconseguir-ho és annexionar-se el Canadà i comprar Groenlàndia a Dinamarca. 

Trump ha declarat una guerra comercial de forma unilateral al planeta sencer, volatilitzant pel camí bilions de dòlars en forma de capitalització borsàtil, valoracions dels fons d’inversions o bons de l’Estat, de múltiples divises, de commodities com el petroli o altres minerals, etc. i aconseguint que els EUA siguin comparats amb economies inestables i d’alt risc pel perfil de la crisi autoinfligida del deute i les divises. 

Ha començat un setge a les principals universitats privades nord-americanes, tallant milers de milions de dòlars de finançament i aspirant a la seva rendició. Està demolint els pesos i contrapesos, intentant privar de ciutadania els nascuts al país de pares sense papers (cosa inconstitucional), deportant, sense vistes ni garanties legals, immigrants sense antecedents i amb situació legal al país. Plantejant-se enviar també a megapresons del Salvador ciutadans nord-americans.

Tot mentre està traient l’estatus de refugiats a desenes de milers de persones i tallant gairebé del tot l’ajuda als països en desenvolupament. Internament també, ha desregulat, eliminat supervisors, ha rebaixat controls sanitaris i fitosanitaris i ha posat un conegut antivacunes al capdavant de Sanitat i una simpatitzant de Putin i la Xina en Seguretat Nacional. Ha fet marxa enrere en les polítiques mediambientals i ha abandonat institucions internacionals i consensos científics. Dirigint la seva maquinària, que treballa sense descans, contra centres culturals o museus, posant-se ell mateix al capdavant de les juntes de govern.

Trump ha trencat tots els codis de la diplomàcia, com va poder comprovar Zelenski al Despatx Oval. Ha perdonat i defensat els assaltants del Capitoli, ha intentat aconseguir competències del Congrés i ha usat el Departament de Justícia per pressionar enemics polítics i lliurar d’investigacions a qui s’ha postrat demanant-li ajuda. Tot mentre continua sostenint que mai va perdre les eleccions del 2020. Ha perseguit i revocat el visat d’estudiants propalestins i invocat una llei del 1798 per fer fora més gent encara. Ha sotmès congressistes, senadors i bufets d’advocats i mitjans de comunicació amb plets i pressions; i ha amenaçat a empreses, empresaris i al president de la Reserva Federal, amb acomiadaments il·legals.

El president dels EUA ha desobeït ordres judicials, coaccionant als magistrats que han paralitzat o qüestionat les seves mesures, amb treure’ls la toga i, fins i tot, ha fet servir l’FBI per a tal fi. En 100 dies ha portat el país a les portes d’una crisi constitucional sense precedents en gairebé un segle. “El que salva el seu país no viola cap llei”, va escriure desafiant a les seves xarxes socials al febrer. Una guerra total, contra tot i tots els que s’hi oposen o ho van fer en el passat.

En definitiva, en aquests primers 100 dies de Donald Trump, ha aparegut un nou ordre il·liberal, un període d’inestabilitat, en què el caos, la por generalitzada, la indefensió sistèmica i les revenges, són les cartes de presentació. Entenent-se per il·liberalisme, el moviment que nega els principis del liberalisme però que accedeix al govern mitjançant procediments formalment democràtics. Un cop assolit el poder, els il·liberals neguen la participació ciutadana i retallen drets civils, mentre intenten eliminar la possibilitat de l’alternança política o l’oposició al seu règim.

Ho tenim tot per veure encara, tot per descobrir en aquests temps que venen en què tot ja no és el que era i tot pot canviar.