La classe mitjana ha estat, històricament, un dels pilars fonamentals del desenvolupament econòmic, la cohesió social i l’estabilitat política a Catalunya. Amb una economia tradicionalment dinàmica, una estructura social diversa i un alt nivell de serveis públics, Catalunya ha estat considerada durant dècades una societat amb una forta presència de classe mitjana. No obstant això, en les darreres dècades —especialment des de la crisi econòmica del 2008— aquesta classe ha patit un procés de debilitament progressiu que avui genera preocupació entre la societat civil catalana.

Aquest declivi no és un fenomen exclusivament català, sinó part d’una tendència més àmplia observada arreu d’Europa i en el món occidental. Tot i això, Catalunya presenta característiques pròpies que fan que aquest procés sigui especialment rellevant: una economia molt oberta, una dependència del sector serveis, especialment del turisme i un sistema polític marcat per tensions internes difícilment explicables.

Factors econòmics: El primer gran factor que ha erosionat la classe mitjana catalana és la precarització del mercat laboral. Tot i que la taxa d’atur ha disminuït en els darrers anys, molts llocs de treball actuals es caracteritzen per tenir sous baixos, inestabilitat contractual i escassa capacitat d’estalvi. Professions que abans garantien una vida digna —com mestres, tècnics, infermers o administratius— ja no asseguren la mateixa qualitat de vida. Això ha empès molts treballadors tradicionals de classe mitjana cap a una situació de vulnerabilitat econòmica.

Un altre aspecte important és l’augment del cost de la vida, especialment pel que fa a l’habitatge. Les grans ciutats catalanes, com Barcelona, han experimentat una escalada de preus tant en el mercat de lloguer com en el de compra. A això s’hi suma un accés difícil al crèdit i una política d’habitatge pública limitada. Moltes famílies que abans podien aspirar a comprar un pis o viure còmodament de lloguer, ara es troben ofegades per les despeses mensuals.

Finalment, cal considerar els canvis en el model productiu. Catalunya ha perdut pes industrial des dels anys 90, i molts dels llocs de treball estables i ben remunerats han estat substituïts per feines del sector serveis, sovint menys qualificades i amb sous més baixos. Tot plegat ha contribuït a la pèrdua de poder adquisitiu de grans capes de la població.

Factors socials i culturals: El declivi de la classe mitjana també té una dimensió social profunda. Una de les seves expressions més visibles és el canvi en les expectatives de futur, especialment entre les generacions més joves. Mentre que en el passat era habitual pensar que cada generació viuria millor que l’anterior, avui molts joves veuen com la mobilitat social ascendent es redueix. Malgrat tenir estudis superiors, pateixen dificultats per accedir a feines qualificades o establir una vida independent.

Aquesta situació ha generat un augment de la frustració i desafecció social, que es manifesta en la desconfiança cap a les institucions, la polarització política i l’auge de moviments populistes o antisistema. També ha tingut un impacte en la planificació familiar: moltes parelles decideixen endarrerir la maternitat/paternitat o fins i tot renunciar-hi, cosa que contribueix al descens demogràfic i a obrir les portes a una immigració a vegades incontrolada que a llarg termini tindrà unes sorprenents conseqüències i no necessàriament bones.

El paper de les polítiques públiques: Les polítiques públiques tenen un paper fonamental en la creació, consolidació o debilitament de la classe mitjana. A Catalunya les polítiques fiscals redistributives no només han estat insuficients per protegir-la, sinó que l’ha assenyalat i s’ha acarnissat amb ella. Per altra banda, la Generalitat ha patit una manca crònica de recursos i tensions polítiques constants amb l’Estat espanyol que han condicionat les esmentades polítiques fiscals, afectant de forma global a l’estat del benestar.

Havent-se de considerar també les conseqüències de polítiques errònies en matèria d’habitatge, tant per part dels partits d’esquerres dels governs autonòmics com del govern central, que en comptes de resoldre el problema, l’han agreujat.

Conseqüències: El debilitament de la classe mitjana a Catalunya té conseqüències importants per al conjunt de la societat. En primer lloc, suposa una reducció del consum intern, ja que les famílies tenen menys capacitat de despesa. Això afecta negativament el teixit empresarial i dificulta la recuperació econòmica.

En segon lloc, es produeix una polarització social creixent: una societat amb una minoria rica i una majoria precaritzada és més conflictiva i menys cohesionada. Aquesta situació pot derivar en tensions socials, augment del populisme i inestabilitat política.

Finalment, es posa en perill el contracte social democràtic que ha permès construir societats pròsperes i igualitàries. Si la ciutadania deixa de creure que l’esforç, l’educació i el treball garanteixen una vida digna, es trenca la confiança en el sistema.

Si Catalunya vol continuar sent una societat avançada, justa i cohesionada, ha de prioritzar la recuperació i la consolidació d’una classe mitjana. No només per motius econòmics, sinó perquè és un dels pilars fonamentals de la democràcia i la convivència.