El moviment Childfree és una opció de vida cada cop més visible, una tendència de persones que sol·liciten (o fins i tot paguen) per estar aïllades de criatures. I a vegades tampoc m’estranya, la veritat, perquè mira que hi ha criatures impertinents i malcriades. De fet, sovint són un reflex en miniatura dels pares.

En les darreres dècades, ha guanyat rellevància un concepte que genera debats intensos i posicions enfrontades: els de ser Childfree. El mateix passa amb els gossos, que darrerament l’Albert Om per dir-ne un, s’ha cobert de glòria parlant de la nosa que fan els gossos. Us puc assegurar que sovint molesten més certes persones o criatures que certs gossos, que també hi ha de tot. Childfree, aquest terme d’origen anglès, fa referència a aquelles persones que decideixen lliurement no tenir fills, no per impossibilitat biològica ni per circumstàncies externes, sinó com a elecció vital conscient. L’opció de viure sense descendència desafia rols tradicionals de gènere, normes socials i expectatives culturals que, durant segles, han situat la maternitat i la paternitat com a fites essencials de la vida adulta.

Però, què significa realment ser Childfree? En primer lloc, cal diferenciar el terme Childfree del terme Childless (sense fills), que sovint fa referència a persones que voldrien tenir descendència però no poden, ja sigui per motius biològics, econòmics o socials. Ser Childfree implica, en canvi, una tria deliberada. Molts dels qui s’hi identifiquen destaquen que no consideren els fills com una necessitat per assolir una vida plena i satisfactòria. Aquesta decisió pot estar motivada per múltiples raons: des de la voluntat de preservar la pròpia llibertat i independència, fins a preocupacions econòmiques, mediambientals o de salut. Per a uns, la idea de tenir fills simplement no forma part del seu projecte de vida; per a altres, la sobrepoblació mundial o l’emergència climàtica són arguments de pes per no contribuir a incrementar la natalitat.

Tradicionalment, la societat ha associat la maduresa amb la formació d’una família. A moltes cultures, especialment en temps passats, no casar-se o no tenir fills era vist com una anomalia, una mena de fracàs personal. Ja us asseguro jo que molts han fracassat més en l’empeny de casar-se a qualsevol preu. No obstant això, a les societats, especialment en països occidentals, ha aparegut una major acceptació de models familiars diversos: famílies monoparentals, parelles del mateix sexe amb fills, persones que viuen soles i decideixen ser monoparentals, o adults que trien per voluntat pròpia no ser pares ni mares.

El moviment Childfree desafia la idea que la reproducció és una obligació implícita. Molts dels seus defensors insisteixen que el valor d’una persona no hauria de mesurar-se pel seu rol com a progenitor (que insisteixo, n’hi ha molts que valor en tenen ben poc) sinó per altres aspectes: la seva contribució a la comunitat, els seus projectes personals, el seu desenvolupament professional o la seva capacitat de mantenir relacions afectives riques i plenes.

Tot i que el discurs Childfree s’ha fet més visible, encara arrossega no pocs estigmes. Algunes persones que opten per no tenir fills pateixen judicis constants per part de familiars, amics o fins i tot professionals de la salut. Sovint han d’escoltar frases com “ja canviaràs d’opinió” o bé “aquesta és una decisió egoista”, i això qüestiona la validesa d’aquesta opció. A més les dones Childfree carreguen amb un pes addicional, donat que la maternitat encara s’associa fortament amb la identitat femenina, i en alguns casos i entorns, una dona que decideix no ser mare és vista com incompleta o antinatural i aquesta pressió social pot generar sentiments d’exclusió o incomprensió, malgrat que la decisió sigui ferma i ben raonada.

Els que s’identifiquen com Childfree solen destacar diversos avantatges: d’una banda disposar de més temps i recursos per invertir en ells mateixos, sigui en viatges, estudis, hobbies o causes socials; d’altra banda, el fet de no estar subjectes a les exigències logístiques, emocionals i econòmiques de la criança els permet gaudir d’una vida més flexible i autònoma.

Com hem dit, també hi ha un factor de responsabilitat social i ambiental. En un món amb una població creixent i amb reptes ecològics cada cop més urgents, alguns defensen que reduir la natalitat és una manera de contribuir al benestar col·lectiu, tot i que aquest argument no és compartit per tothom, però a poc a poc va guanyant força en cercles ecologistes i filosòfics. 

Un cop més, les xarxes socials han estat clau per donar visibilitat al moviment Childfree. A través de fòrums, blocs i grups a plataformes, moltes persones comparteixen experiències, consells i reflexions i aquests espais ofereixen un sentiment de comunitat i suport mutu, especialment per aquells que, en el seu entorn més proper, se senten incompresos o jutjats i gràcies a aquesta exposició mediàtica el concepte de Childfree s’ha normalitzat progressivament i s’ha convertit en un tema de debat públic. Tot i això, encara existeix una clara divisió d’opinions: mentre alguns celebren la llibertat de decidir, altres ho veuen com una amenaça als valors tradicionals i a la sostenibilitat demogràfica de les societats.

El fenomen Childfree posa sobre la taula una pregunta fonamental: fins a quin punt les nostres decisions vitals estan influenciades per expectatives socials i culturals? Optar per no tenir fills és al capdavant, una tria tan legítima com decidir formar una família nombrosa. El respecte a aquesta diversitat d’opinions és clau per construir societats més inclusives i lliures de prejudicis. Aquest debat no es tancarà fàcilment, però el que resulta indiscutible és que cada cop més persones, arreu del món, s’atreveixen a reivindicar la seva autonomia per triar un camí diferent, demostrant que hi ha moltes maneres de viure una vida plena, amb fills o sense.