Vagi per avançat que com a persona PAS (Persona amb Alta Sensibilitat), tot el tema de Gaza, com de qualsevol guerra, em genera un terrible malestar; però un cop més la realitat supera la ficció, i l’ego d’alguns no té aturador. Perquè Barcelona, ciutat de Gaudí, del modernisme, de les croquetes i de les obres eternes a la Diagonal, ha decidit un cop més regalar-nos un nou espectacle: la sortida de la Global Sumud Flotilla cap a Gaza, coneguda popularment com La Flotilla.

Sí amics, ni el Mare Nostrum, ni els vaixells de creuers de la zona del port poden competir amb aquest festival nàutic que, cada cert temps, ens recorda que la Mediterrània no és només per a turistes amb crema solar a dojo, sinó també per a aventurers amb complex de salvadors del món. Cinc dels 24 vaixells que finalment van sortir del port de Barcelona cap a Gaza aquest dilluns, han hagut de tirar enrere i han tornat a passar la nit a Catalunya. 

L’organització de la Global Sumud Flotilla va explicar que la decisió es va prendre “per raons de seguretat” a causa de “les extremes condicions del mar”. Però on es pensaven que anaven? Que no van mirar les prediccions meteorològiques?

Però, per posar-nos en situació, què és la Global Sumud Flotilla, també coneguda com la Flotilla de la Llibertat o més popularment, només com La Flotilla? Doncs, segons la seva pròpia publicitat, una expedició heroica, èpica i quasi mitològica, amb mariners, activistes i algun influencer que veu l’oportunitat de fer-se selfies amb la bandera palestina mentre navega. I molt oportunista, que n’hi ha que a oportunistes no els guanya ningú. Però, home, una mica de raó tenen perquè èpic serà el ridícul, ja que només sortir uns quants vaixells ja han hagut de tornar i almenys 2 (alguns mitjans diuen 3), han perdut el motor i van a vela, que com a aventura o vacancetes pot estar bé, però com a ajuda... Perquè la paraula Flotilla ja és un sarcasme en sí mateixa. Quant la sents t’imagines una flota imponent, amb vaixells alineats, banderes al vent, canons llestos per defensar la causa (bé, canons no cal que són defensors de la pau). Però la realitat és més propera a una regata escolar: quatre embarcacions que fan més olor de gasoil cremat que de glòria. Vindria a ser com dir l’NBA catalana per referir-se a tres amics jugant a bàsquet a la pista del barri. Vaja, el que podria ser un Road Trip però sense carretera, un Master and Commander amb pressupost low cost, una mena de creuer solidari que competeix directament amb MSC o Costa Cruceros, amb l’única diferència però que aquí, en lloc de piscines i espectacles de màgia, tenen assemblees eternes sobre com preparar pancartes sense ofendre ningú.

Els tripulants, això sí, es prenen el tema seriosament: amb les seves armilles salvavides, les samarretes reivindicatives, que no hi poden faltar, i un entusiasme que faria l’enveja de qualsevol alumne d’Erasmus, i es llancen al mar amb l’esperança d’aconseguir allò que cap negociador internacional ha pogut fer en dècades, que no és altra cosa que resoldre el conflicte a l’Orient Mitjà a cop de rem. Per què a veure, si un grup de barques que surten de Barcelona no aconsegueixen trencar un bloqueig militar, qui podria? Ara, aquí hi juguen un paper fonamental els mitjans de comunicació; perquè sense ells La Flotilla seria només un grup de gent amb molt de temps lliure i accés a un vaixell. Que per cert, diu que un dels vaixells de La Flotilla, l’Alma Explorer Yachts va ser interceptat l’any 2018 amb 336 quilos de cocaïna, que té gairebé 30 metres d’eslora i el lloguen per 6.000 euros al dia o 35.000 euros la setmana en temporada alta. Sort que ara ja deu ser temporada baixa. Per què, tot això, qui ho paga? Doncs això, que amb càmeres i micròfons tot agafa una dimensió molt més èpica: imatges en directe de les onades, declaracions grandiloqüents sobre la llibertat i aquell primer pla dramàtic del capità mirant l’horitzó, com si fos Cristòfol Colom sortint cap a Amèrica. Jo crec que tenen més por de no tenir cobertura 5G al mig del mar que de la marina israeliana. Ara que ja han alertat de la presència de drons, que sempre ho fa un xic més dramàtic.

Ara bé, cal reconèixer que la iniciativa té mèrit: no tothom està disposat a passar dies al mar (i diu que no es poden dutxar per estalviar aigua per cuinar i altres necessitats), menjant llaunes i dormint en lliteres incòmodes només per enviar un missatge polític, que amb tota probabilitat serà ignorat pels que realment decideixen. En definitiva, La Flotilla és l’exemple perfecte del teatre polític del segle XXI; una barreja d’activisme, performance i reality show. Una mica de tragèdia, una mica de comèdia i moltíssim postureig. I si al final no aconsegueixen canviar el món, almenys hauran deixat una bona col·lecció de fotos i material per fer un documental. I siguem sincers, potser La Flotilla no alliberarà Gaza, però segur que alliberarà Barcelona de l’avorriment de finals d’estiu, que ja és molt.