El Departament d’Agricultura dels Estats Units ha tingut l’estrafolària idea de foragitar els ramats de llops emetent fragments dels crits de Scarlett Johansson i Adam Driver a la pel·lícula Historia de un matrimonio. I això, que pot semblar mentida, vaig llegir-ho en un diari de tirada nacional. I no en vaig fer gaire cas. Pocs dies després ho vaig tornar a llegir dins una revista de cinema, també de gran tirada. I l’endemà, a una altra revista de cinema. I ho donem per cert i veritable. Si és així, l’adjectiu estrafolari es queda curt, curtíssim. Tan curt com pot ser la ment pensant que va tenir aquesta lluminosa idea, i que podriem enviar a viure, prèviament escaldufat, a les golfes de l’Empire State. Entenent golfes com el lloc de la casa, sota teulada, on guardem els mals endreços.

Però hi donarem un tomb, i jo hi aplicaria un sistema més directe, més fiable i més expeditiu: tot el diàleg de Gritos y susurros (Ingmar Bergman,1972), amb les habituals obsessions de l’autor, la imminència de la mort i la incomunicació humana. Si, per avorriment, funcionava amb les ovelles, pagarà la pena provar-ho però podem atacar amb la confusió de El grito chino amenaza los continentes (Shiong Ting-Wu, 1973), producció xinesa d’arts marcials a l’estil Hong-Kong, on el més fàcil és no entendre res... 

Si encara en volen més, garrotada amb Gritos... a ritmo fuerte (Virginia Nunes, 1983) amb música de Loquillo, Código Neurótico, Gatotumba, Dincremea i altres. Posem el llistó molt amunt...

I encara més canonades amb Un grito en la oscuridad (Fred Schepisi, 1988), on una interpretació histriònica, desmanegada i desmarxada d’una sobrepassada Meryl Streep faria córrer el més pansit...

I si parlem de córrer, a Gritos de placer y vicio (Duck Dumont, 1986), amb Amber Lynn això de córrer agafa un altre aspecte. Pot ser que els llops no marxin, però encantats s’hi quedaran...

I a la reserva queden El grito de la lechuza (Claude Chabrol, 1987, insuportable); Los gritos del silencio (Roland Joffe, 1984, voluntariosa); Un grito en la niebla (David Miller, 1960, Doris Day cridant, no m’ho puc creure!), i moltes més cridòries... Si els americans tenen idees extravagants, aquí estem per ajudar-los. Sense compromís.

I si aquí ho provéssim amb els conills? Potser millor no donar idees.