La CUP va culminar l’octubre passat un procés de refundació, reformulació, que passava per obtenir una major presència a les institucions, i dins la política quotidiana: “Volem tenir una més gran influència per millorar la qualitat de vida de la gent, i a vegades els pactes són necessaris”, segons fonts del secretariat general, l’òrgan directiu del partit. Revisar les línies vermelles, saltar parets i pactar. La líder de la CUP al Parlament de Catalunya, Laia Estrada, més rupturista, fa un pas al costat, i després de l’estiu serà rellevada. Aquí, a Tàrrega, les aigües han baixat tèrboles i el que ha saltat ha estat el pacte de govern. Aigua que podia ser medicinal, ara és aigua pantanosa.

Aguas pantanosas (Jean Renoir,1941) és una pel·lícula on ens presenten les dramàtiques vides d’unes persones en el marc d’unes vastes extensions pantanoses de Georgia. Enfangats, com aquí.

Aguas turbias (Andre de Toth,1944), on una noia ha de conviure amb una família una mica estranya. Aviat passaran coses rares i tenebroses, com aquí.

I si fem cas dels pactes, n’hi ha per repartir. 

Pacto de lágrimas (Juan M. Codina,1915), i ja hi havia melodrames desencaixats, amb tanta llàgrima suficient com per no patir per l’aigua...

Pacto de silencio (Antonio Román, 1949), un altre melodrama sanglotant ple de desapareguts i molts plors. Vinga aigua!

Pacto tenebroso (Douglas Sirk, 1947), ara un home intenta tornar boja la seva muller, i ve un altre i la salva. Més que tenebrós, acaba sent com molts pactes: demencial.

I si parlem de les famoses línies vermelles, i altres línies que no es poden travessar, teniu precaució amb: Línea no regular (Dusan Kovacevic, 1980), amb uns passatgers d’un autobús que no paren de barallar-se per absurditats, fidel reflex de la tensió existent a l’antiga Iugoslàvia. Hi falta una mica d’aigua...

La línea de la muerte (Gary Sherman, 1972), al metro de Londres hi ha una línia fantasma, plena de presències misterioses que segresten incauts passatgers. També li falta aigua...

La delgada línea roja (Terrence Malick, 1998), obra bèl·lica majúscula, grandiosa en tots els sentits, llarga de definir. Arribada poc després de Salvar al soldado Ryan (Steven Spielberg, 1998), tenen moltes diferències. El públic sortia de la pel·lícula de Spielberg realment commogut. I sortia de La delgada línea roja, més filosòfica, gratant-se el cap. Com ara passa a Tàrrega...