Si representes un mitjà de comunicació, escrit o parlat, i us concedeixen una acreditació per cobrir el festival que sigui, no botis d’alegria. No són unes vacances pagades vora el mar, ni veuràs tantes pel·lícules com voldries ni et deixaran entrevistar qui més gràcia et faria. Les acreditacions s’han de pagar. Poc, però s’han de pagar. Si tens la sort de conèixer alguna persona que visqui prop d’allí, fes-li molta llàstima i manlleva-li uns dies d’allotjament. Assumeix que el menjar, sempre, anirà a les teves esquenes. Lloa les excel·lències dels entrepans ràpids, i si tens la simpàtica idea de tastar algun plat típic de la zona, fes-ho l’últim dia. La clatellada hi serà, però et sabrà a glòria... Això has de pensar-ho alguns dies abans. El dia que arribis a recollir la credencial has de tenir molt clar que allà ja comença tot, i no hi ha volta enrere. Et donaran molts papers i dossiers amb les pel·lícules del dia, rodes de premsa, photocalls (que no serveixen per a res, només per distreure quatre badocs com tu) i altres històries. I un full amb l’horari del dia. L’endemoniat horari del dia en què descobriràs, amb estupor, que tot el que tens previst veure coincideix, s’encavalca... Et donaran una espècie d’escapulari amb la teva foto i condició. Si ets un mitjà petit, et marquen un color, categoria, determinat. Aquest color canvia segons la grandària del mitjà que representis, i et dona accés a diferents esdeveniments. Però aquí no has de patir gens si apliques allò tan nostre que és venir de l’hort. Els diferents grupets de periodistes, tan gremials ells, sempre van a munts. I acostumats a parlar amb una veu molt alta i amb molt coneixement. Tú, al darrere, marcant distància i fent-te l’enfeinat, tot remenant papers. Si hi van tots, alguna cosa interessant caurà. Si no, mitja volta.

Recorda una màxima que has de seguir tant sí com no: veure, escoltar i callar. Entrevistes en faràs entre cap i ni una. Pensa que ets un mitjà petit, i davant teu n’hi ha molts, amb molt nom i moltes “amistats”. Tant fa, pots anar a les rodes de premsa, que acostumen a ser divertides i amb situacions realment grotesques. Encara recordo Luis Tosar adreçant-se a un periodista dient-li “gilipolles” per una pregunta que no venia al cas; o un compositor demanant disculpes per la seva manera de parlar, que no estava nerviós, que era així, que era quec... El gran John Landis (el director de Thriller), mig emprenyat perque ningú li preguntava per la pel·lícula que portava...

I sí, si ho saps fer, veuràs moltes pel·lícules. Jo començava a les vuit del matí fins a les dues del migdia. Dinar suculent, que bo que és el pa amb pa, i a la tarda dues pel·lícules més. Cinc films al dia. A la nit i matinada també ni havia, però el meu cervell no donava per a més. En vaig veure moltes, però també es veritat que en vaig encertar molt poques. Però quan n’encertes una, i només una, ets la persona més feliç del món. Anècdotes no les acabaria, però s’ha de respirar. Qui sap si més endavant us explico altres històries. Però la setmana que vindrà, allò que hem de fer si visitem un festival com a públic en general.