La setmana passada desgranava de manera molt succinta la carrera de Tom Cruise. Vaig guardar per a més endavant, ara, algunes de les seves pífies, bunyols, nyaps, tifes, totxeries, trastos i trastets...

A part de les, potser, infravalorades Jack Reacher, Valkiria i Tropic thunder (per cert, molt divertida), l’amic Cruise ens ha regalat uns desgavells tan notoris com Cocktail (no el llogueu mai de cambrer), La era del rock en què interpretava una impossible estrella del rock (quina pel·lícula més dolenta, i em quedo curt); La momia (més que dolenta, redolenta), i Noche y día acompanyat de la sempre insuportable ¿actriu? Cameron Diaz. Deixeu-me fer un incís: un notori comentarista de cinema, vist a TV3, em va confessar que aquesta Diaz era malencarada, creguda i força insolent.

I les disbauxes arriben al límit amb Entrevista con el vampiro. Ni Brad Pitt ni Antonio Banderas van arribar a salvar tan gran despropòsit. M’he quedat a gust

I arribem a la franquícia de Misión: Imposible. La setmana passada deia que havia revisat fins a la setena entrega. Ara ja puc dir que, avui mateix, poc abans d’escriure això, ja les he vist totes.

He anat a veure Misión: Imposible: Sentencia final. I no patiu si no les heu vist, o no les recordeu, que ja s’encarreguen de fer-vos memòria. Espectacular visualment, entretinguda d’allò més, una mica confusa (personatges que van i venen), gran, grossa, enorme... Per veure en pantalla gran (si pot ser, molt gran. Imax aniria bé?). Plena d’homenatges a les anteriors pel·lícules de la saga, amb acrobàcies espaterrants, referències a allò que ens fa més por: una intel·ligència artificial maligna, una hecatombe nuclear, apagades massives i desgràcies de les que no ens pot salvar ningú. Ningú, tot això es ficció. I benvinguda sigui, que ompli els cinemes per poder dir que el seté art és viu. Malgrat ens agradi o no. Però, feu-me cas, veieu-la i oblideu-la. I no feu com jo, revisar tota la saga en una setmana. El vostre cap ho agrairà. Un gran espectacle, i prou.

I felicitar Xavier Font, de Bellpuig, com a productor del film Sirat, d’Oliver Laxe, que ha rebut el Gran Premi del Jurat del Festival de Canes. Fa un temps vaig poder conversar amb ell, i entendre que el cinema no és tot el que veiem. El que no veiem també és un espectacle, però d’una altra manera.