Les males llengües diuen que l’inefable actor Tom Cruise dorm tres hores al dia, menja aperitius quinze vegades al dia i pateix dislèxia. Ho sento per la dislèxia, però els altres detalls em semblen molt, i molt, animals. Noi, fes-t’ho mirar, que ben aviat en faràs 63. I salta, es fa uns farts de córrer, caure i despenjar-se i penjar-se d’indrets inverosímils... I guanya molts centimets. No vull marejar amb xifres, però la seva fortuna personal sembla un insult a totes aquelles persones que, pot ser, acostumem a dormir una miqueta més que ell, i, si podem, fem tres menjars al dia. Tom Cruise és actor, per si no ho heu endevinat. Porta molts anys de carrera, i té molt bon ull (mercantil). Va començar com un petit aprenent, en una pel·lícula per oblidar que es deia Amor sin fin, d’aquell director ultracatòlic que era Franco Zeffirelli (primer nom a guardar); continua juntament amb un jovenet Sean Penn a Taps/Más allá del honor (Harold Becker, 1981) al costat del sempre immens George C. Scott (segon nom a guardar); Francis Ford Coppola el recluta per a Rebeldes (1983), amb d’altra jovenalla que van anomenar com el brat pack; també l’any 1983 protagonitza el seu primer gran èxit, Risky business, amb la mai prou ponderada Rebeca de Mornay. Pel·lícula insolent, molt políticament incorrecta, un dels millors papers d’un Tom Cruise encara per madurar. Em mullaré i ho diré, molt recomanable la seva visió. Continuem amb noms per guardar, que aquest Tom va començar a voltar-se de mestres com Dustin Hoffman (Rain man, Barry Levinson, 1988); Paul Newman (El color del dinero, Martin Scorsese, 1986); aquell duel cara a cara amb Jack Nicholson a Algunos hombres buenos, acompanya el sempre gran Gene Hackman a La tapadera (Sydney Pollack, 1993); vaig disfrutar amb la seva transformació a Magnolia (Paul Thomas Anderson, 1999) al costat de la llegenda que era, i serà Jason Robards... I algunes més que ara obviaré per no estendre tot això. Va aprendre d’aquestes parelles cinematogràfiques, prou que sí. Jo, personalment, compro totes aquestes pel·lícules que he anomenat. Afegiré, per a delit d’alguna gent, uns pocs títols que a mi m’han agradat o, com a mínim, m’han sorprès de manera agradable (i us puc assegurar que això costa una mica): Legend (Ridley Scott, 1985), per ser un espectacle visual; Nacido el 4 de julio (Oliver Stone, 1989), malgrat ser tramposa; Eyes wide shut (Stanley Kubrick, 1998), malgrat no entendre res; els dos Spielberg: Minority report (2002), la millor, i La guerra de los mundos (2005), en què Tim Robbins amb molt poca estona li robava la funció; Jerry Maguire (Cameron Crowe, 1996), encara que sembli mentida, per la feina, excel·lent de Cruise; Collateral (Michael Mann, 2004), com es pot ser tan dolent i caure bé?

I sí, l’entreteniment més profund, les set pel·lícules de la saga Misión: Imposible. I dic set, la que fa número vuit s’estrena el 23 d’aquest mes. Porto una setmana revisant aquestes set missions anteriors i encara no sé si gosaré veure aquesta que fa vuit, encara no sé qui són els bons i els dolents; o si hi ha bons i dolents; no sé quina escena serà la més espectacular; quins artilugis utilitzaran, qui redimonis té la clau; quina gràcia, Tom Cruise no fa servei de dobles i especialistes, però en aquesta última Misión: Imposible. Sentencia final ha d’abortar un pla ordit per una intel·ligència artificial. Com deia el meu pare quan veia que una pel·lícula et feia esperar una segona part: “¿Logrará nuestro héroe salir del barril?”