Llegia fa uns dies una entrevista a Lluc Salellas, alcalde de Girona, arran d’haver fet pública la mort del seu fill no nat, just set dies abans de les quaranta setmanes d’embaràs. En Lluc Salellas ho va explicar a diferents xarxes socials amb la finalitat i la voluntat de visibilitzar el dol perinatal, un dol del qual poc se’n parla, perquè el dol perinatal és una realitat sovint silenciada que afecta moltes famílies. De fet, si hi pensem, segur que tothom coneixem algú que ha patit alguna situació com aquesta. 

El dol perinatal fa referència al procés de dol que es viu quan es perd un fill durant l’embaràs, en el moment del part o poc després de néixer. Aquesta experiència, tot i ser profundament dolorosa, avui dia encara és tabú en molts entorns socials, cosa que pot dificultar encara més el procés de dol tant per als progenitors com per al seu entorn més proper.

Però què és el dol perinatal? Doncs com hem dit, el dol perinatal es produeix arran de la mort d’un fill o filla abans del seu naixement o en les primeres setmanes de vida, i pot incloure un avortament espontani (fins a la setmana 20 de gestació aproximadament); la mort fetal intrauterina (més o menys a partir de la setmana 20), la mort neonatal (es consideren els primers 28 dies de vida); i fins i tot la  interrupció voluntària de l’embaràs per raons mèdiques o personals, que també poden generar aquest dol.

Aquest tipus de dol té particularitats úniques perquè sovint no hi ha records físics amb la criatura, ni rituals socials com els funerals que validin el patiment, i això pot fer que els pares sentin d’alguna manera que no tenen dret d’expressar el seu dolor. Aquesta manca de reconeixement social s’anomena sovint el “dol desautoritzat” o “dol silenciat”.

El dol perinatal pot adoptar diverses formes, com també passa amb altres tipus de dol, que alguns han classificat com a “dol normal”, “dol complicat”, “dol anticipat” “dol desautoritzat o silenciat” i “dol crònic”. El “dol normal” podríem dir que és la resposta emocional esperada davant d’una pèrdua significativa (un familiar, una mascota, una feina, un divorci...), i inclou tristesa, ràbia, confusió, insomni i altres símptomes que afortunadament van disminuint amb el temps i permeten reprendre la vida diària. El “dol complicat” diuen que és quan el dolor persisteix de manera intensa i pot arribar a incapacitar durant un període prolongat. Les persones que el pateixen poden sentir-se atrapades en la pèrdua, i tenen dificultats per reintegrar-se a la vida quotidiana o establir nous vincles. El “dol anticipat” s’experimenta abans que la pèrdua tingui lloc, com en casos en què s’ha diagnosticat una malaltia fetal incompatible amb la vida en el  cas del dol perinatal, però també quan es tracta d’una malaltia pròpia o d’un familiar proper. Les persones poden començar a plorar la pèrdua durant el procés de la malaltia. El “dol desautoritzat” o “dol silenciat” diríem que és aquell que la societat no reconeix com a legítim, com el que pateixen els pares després d’un avortament o la mort d’un nadó abans del part, o d’una persona que està en mig d’un procés de divorci. Aquesta manca de reconeixement social pot intensificar el sentiment d’aïllament i de culpa. I per últim ens quedaria el “dol crònic”, que és quan el procés del dol no s’arriba a resoldre i es manté actiu durant anys afectant el benestar emocional i físic de la persona.

Per la persona que pateix algun tipus de dol, és essencial sentir validat el seu dolor i els pot ser d’ajuda ser escoltades sense ser jutjades; no haver d’escoltar frases tòpiques contínuament; permetre’ls el record i la commemoració de la pèrdua, la que sigui.

Parlar del dol, no només del dol perinatal, és també una manera de fer-lo visible, de trencar el silenci i de dignificar l’experiència de qui ha estimat amb la sensació de no haver tingut prou temps per compartir una vida.