Jordi Salla Ramon

Què és un fet històric? El sentit comú indica que és allò que va passar temps enrere i que ha tingut certa transcendència per a la vida posterior. N’hi ha que són inqüestionables, perquè tots els historiadors els consideren l’espina dorsal d’un període d’estudi. Que la guerra civil va començar el juliol de 1936 no ofereix controvèrsia. Alguns opten pel dia 17, altres pel 18. En qualsevol cas, és un punt de partida molt favorable tenir uns referents amb exactitud compartida per tothom. A partir d’aquí, s’han de seleccionar i ordenar els capítols més interessants o reveladors que ens duguin a la comprensió de la desfeta d’ordre públic, econòmic i moral que van representar els mesos i anys següents. Ara bé, els fets per si sols no diuen prou. A la universitat un professor ensenyava sempre que els fets són com els sacs, que no s’aguanten drets si no hi posem coses a dins. És una comparació que explica molt bé la capacitat que tenim els humans per versionar el que sabem. Depèn del que fiquem dins del sac, un mateix fet es pot considerar de manera molt diferent. O, fins i tot, pot rebre la desconsideració més sideral si no hi posem res i hi passem de llarg. No per això els fets deixen d’existir. Hi són, i tant que hi són! 

Si dediquem uns quants dies a recordar històries de la guerra, és d’esperar que se n’expliquin dels dos bàndols, perquè d’abusos i finats n’hi va haver tutti colori, de rojos i de blaus. Veient el programa d’actes organitzat per l’àrea de Patrimoni del nostre Ajuntament, es capta de seguida que s’infla la glòria republicana i es bandeja la resta. La pròpia nomenclatura de “civil” indica que la lluita fou dels uns contra els altres, sense necessitat d’estrangers. Va ser entre nosaltres mateixos, fet que engreixa el dramatisme particular d’un enfrontament a sang i fetge viscut i patit pels nostres avantpassats. Contemplar-lo amb mirada del XXI implica fugir del silenci aplicat a la història. Aquest silenci que impedeix de trobar-nos a nosaltres mateixos i comporta oblidar les ànimes perdudes. Així les coses, els fets ens els pinten com els peixos del taulell de la peixateria. Agafem els que ens interessa i els que més ens agraden, i després a casa els condimentem com volem. 

La imatge del nostre passat col·lectiu és selectiva, segons com ens l’ofereixen. Durant quaranta anys i de forma conscient se’ns va ensenyar a l’escola la visió única i exclusiva dels vencedors d’aquella barbàrie. Com que quien parte y reparte se queda con la mejor parte, les causes que van desencadenar l’enfrontament de les dues Espanyes, i moltes altres dades col·laterals, van ser seleccionades i cuinades des d’una sola òptica, la guanyadora. Això sol hauria determinat sense possibilitat d’apel·lació la nostra idea del passat, si no fos perquè ens referim a un temps que van viure els nostres pares i avis. Per tant, no només parlaven els llibres. Hi havia una confrontació clara entre la teoria que estudiàvem i la pràctica que sorgia dels comentaris més o menys soterrats que es deien en veu baixa. A casa meva molt soterrats. Recordo la meva iaia recriminant un familiar perquè explicava un episodi en què l’exèrcit denominat nacional quedava malparat. “Que no veus que hi ha nens?!”. Que tants anys després ho recordi com si fos ara parla per si sol de l’impacte emocional, infant com era, amb què devia viure aquella recriminació. 

Ara que el grau de llibertat és infinitament superior al de quan estudiàvem aquells llibres de text, sorprèn que hi hagi aspectes que encara se silenciïn. És evident que no estem iniciats en l’eterna saviesa universal. Valent-nos del benefici d’aquesta llibertat, esperava perspectives obertes i plurals, enfocaments airejats. En el decurs d’aquells terribles anys, trobem grans veritats que avui estan expressament marginades, sense les quals és impossible concebre la magnitud de la tragèdia. És una tendència a la qual s’agafen alguns partits polítics a fi de no perdre vots. Allà ells si se sumen al corrent d’una narració històrica simplificada. De la ciència històrica n’espero un mínim d’objectivitat fonamentada en un seguit de veritats parcials. Explicar no vol dir justificar. Per què apuntar-nos de nou al joc monocolor i parcial que vam patir de joves? A més de perdre credibilitat, correm el perill que el que s’explica desfiguri fins a no reconèixer els peixos del taulell. 

El caràcter i el pensament dels targarins no depèn de les consignes sorgides de les nostres institucions, però ajuden a crear un ambient que comporta certa conformitat. S’ignora que la naturalesa humana és escorredissa de mena i tendeix a adaptar-se a les convencions socials que ajuden a nedar i guardar la roba. No arribarem a una comprensió del passat ni del present si oblidem els saqueigs d’esglésies i assassinats de religiosos, la violència iconoclasta, les víctimes del desbordament anàrquic, l’acció directa i anònima d’elements incontrolats d’una violència sovint inhumana. Passar de llarg d’aquests episodis trasllueix poca maduresa nacional.