Jordi Salla Ramon

Dijous de Setmana Santa. Poc abans de dos quarts de deu entro en una oficina bancària per treure cèntims. Hi ha només dos oficinistes. Intercanvien impressions davant un ordinador. Deuen de ser impressions confidencials, perquè soc davant la taula i no els entenc gens. Quan em sembla que no els tallo la conversa, pregunto per si em pot atendre algú, i un d’ells em respon que la caixera no hi és i que millor fer la gestió amb el caixer automàtic. Caram, no tinc targeta! Aixecada de cella i, com a solució, em proposa esperar entre quinze o vint minuts. 

En comptes d’esperar-me allí assegut i sol, decideixo de fer un volt pels carrers. A aquella hora Tàrrega està endormiscada. No se sent ni un piu. La frescor es fa notar i busco aixoplugar-me en un espai acollidor, dels molts i bons que tenim al poble. Ho aprofito per prendre’m una pasta amb un tallat. El contrast entre la solitud de portes enfora i el bullici de dins salta a la vista. Em bellugo entre una munió de converses i salutacions, la salsa de la vida social. Passat un temps raonable, m’encamino de nou cap al banc. Me’l trobo igual que abans. Ara els dos oficinistes estan davant del seu respectiu ordinador, sense creuar paraula, cadascú a la seva parcel·la. Amb qui he parlat abans li pregunto si em pot atendre. Sembla que el descentro de tan empantallat com està, però finalment em diu que m’hauré d’esperar a ser atès per la caixera, que “no trigarà gaire”.

L’únic client que hi ha està batallant amb la màquina expedidora tot sol. En acabar es gira i ens saludem cordialment. Targarí de tota la vida que supera la vuitantena, no se’n sap avenir. Em diu que com pot ser que tot canviï tant, que res és el que era. Lamenta la poca atenció rebuda, la fredor de tracte, que “aquí no es mou ningú”. Ell, botiguer de solera, hauria fet el que fos abans que algú sortís descontent de la botiga. “Jordi, abans un client era un tresor, no te’l deixaves perdre per res, i ara ja ho veus.” Breu pausa. “S’ha instal·lat la dictadura del rellotge, ningú no regala un minut de més. Déu meu, per tenir la botiga a punt, la de matinades que havia hagut de fer!” Me’l miro amb comprensió i els nostres rostres parlen més que les paraules. Per un moment la nostra vivència es complementa tant, que amb un adeu de comiat queda resolt el nostre diàleg. En un àmbit olímpicament superior, som dos actors fent el nostre paper de submissió. 

Aquells dos empleats segur que procedien magníficament en allò que afectava el seu àmbit de gestió. Fins aquí res a dir. Ara bé, davant la situació creada, que no deuria pas ser la primera vegada que s’hi trobaven, no demostren cap iniciativa per resoldre la paràlisi ni aprofiten un mínim d’audàcia per aplicar-la uns pocs minuts. Un nus petit, que ni embullat estava, no és que no siguin capaços de desenredar-lo, és que no s’hi veuen obligats. Es valen de la complicitat d’una clientela que calla i d’una estructura empresarial compartimentada. I és que la banca és molta banca. El que explico és una petitesa en comparació a la magnitud de les seves potestats. Però és significatiu. Ni el botiguer ni jo estàvem jugant en territori amic, perquè l’art germà, l’art de totes les arts comercials, el d’afluixar a temps i estar disponible, aquí no es dona. Tampoc apareix la disculpa de cortesia. Ni agilitat de reflexos ni contundència d’actuació. És possible que cap dels dos tinguem la cartera per merèixer més del que se’ns oferia. L’aventura no s’acabaria fins que la caixera es va incorporar tranquil·lament al seu lloc de treball. Mitja hora després d’haver-hi entrat per primera vegada, abandonava l’entitat financera amb els calés sota el braç. En sortir, aquella sala em va semblar freda com una pedra, amb més fredor encara de la que hi havia al carrer. Si jo surto desconcentrat ni m’imagino el sentiment que deuria tenir el bon senyor que amb franca sinceritat i poques paraules m’havia expressat la seva perplexitat. Acabàvem de viure un episodi que queda lluny del delicte i molt a prop de la manca de bon gust i delicadesa. 

De relats com aquest segur que cada lector en deu tenir per explicar, i més d’un amb el pap ple. Sentir distància entre pregunta i resposta, entre acció i reacció, entre correcció i atenció personal, no és nou. En el segle XIX Mariano José de Larra ho va definir amb una expressió que ha fet tanta fortuna que encara l’apliquem: “Vuelva usted mañana.” En l’era de la informàtica i la immediatesa a mi no em van dir que tornés l’endemà, però de poc hi va anar. Quan aquestes empreses tan grans es vanaglorien ufanoses en enceses proclames publicitàries del servei que presten, algú els hi hauria de recordar com en són d’insensibles a la missió que els ha estat encomanada. Posem a les seves mans allò que és nostre i, si la bossa no sona com els agradaria, caiem en la indiferència. Diu la dita popular que miris de què es vanta i sabràs que li manca. Ni més ni menys.