Fa uns dies va saltar una notícia que als Països Baixos un home és pare de més de 100 criatures, fruit de les seves donacions d’esperma realitzades en 11 clíniques. Com que des del 2017 tenia prohibit continuar fent donacions en aquest país, va recórrer a enviar el seu esperma a l’estranger fins al 2023.

Netflix ja va fer una sèrie documental del polèmic cas del donant que va tenir 1.000 fills. Algunes de les famílies receptores diuen que van ser enganyades, mentre que ell argumenta que no va fer res mal fet i que la donació del seu esperma va donar la felicitat a centenars de persones. Aquest subjecte, Jonathan Jacob Meijer, és un home de 43 anys que es va fer popular el 2017 després que un tribunal dels Països Baixos li ordenés parar de donar esperma a clíniques de fertilitat, per haver engendrat fins aleshores més de 100 bebès només en aquell país, on la llei limita aquesta activitat a 25 criatures, que ja em semblen moltes; i el seu cas va tornar a la palestra el 2023 quan es va saber que no va acatar l’ordre de la Cort.

A mi 25 criatures ja em semblen moltes perquè per via natural pocs homes serien pares de tants fills o filles, però és que sovint quan hi penso m’esborrono i em munto unes pel·lícules mentals que ja voldrien molts guionistes. Per exemple, m’imagino dos nois (el sexe aquí és el de menys, dos nois, dues noies o un noi i una noia) que es coneixen a la universitat i s’enamoren profundament i es casen o no, però decideixen formar una família desconeixent que en el fons són germans, per tant portadors dels mateixos gens, i per tant seria una relació endogàmica. L’endogàmia és la producció de descendència mitjançant l’aparellament d’individus estretament relacionats genèticament sigui per reproducció humana en algun centre de fertilitat o per relacions sexuals incestuoses o de consanguinitat, i pot augmentar les possibilitats que la descendència pateixi determinats trets de retard mental o anomalies físiques. Els Borbons són un exemple del fruit de relacions endogàmiques, que per tal de mantenir la puresa de la sang han anat realitzant conveniència entre familiars i ja veiem com han acabat. O també penso en el cas de dos nois (altre cop aquí el sexe és el de menys, dos nois, dues noies o un noi i una noia) que es troben per casualitat i és com si s’estiguessin veient en un mirall, i és que ells no ho saben però són germans.

La manipulació genètica és una de les tecnologies més revolucionàries del segle XXI. Gràcies a la manipulació genètica, la humanitat ha assolit la capacitat de modificar amb precisió l’ADN d’éssers vius, inclosos els humans. I és cert que aquesta eina obre portes a tractaments per a malalties genètiques i fins i tot a possibilitats de “millorar” determinades característiques humanes; però tanmateix, aquest poder planteja alhora greus dilemes ètics amb els seus perills potencials.

Un dels principals riscos és la manipulació genètica en embrions humans amb finalitats no terapèutiques. Tot i que corregir una mutació que causa una malaltia greu pot semblar justificable, modificar trets físics o intel·lectuals pot arribar a portar una nova forma de discriminació: els anomenats “nadons dissenyats”. Això pot generar desigualtats encara més profundes que les que hi ha avui en dia, creant una societat on les oportunitats depenguin del genoma més que de l’esforç o les circumstàncies. A més m’imagino triant una criatura com qui tria els accessoris d’un cotxe: vull un nen ros, alt, prim, amb ulls blaus i un coeficient intel·lectual que superi el de l’Einstein.

Però existeix un risc d’errors o conseqüències imprevistes, que ens agrada jugar a ser Déu i després passa el que passa i li fotem la culpa a un ratpenat. La genètica és extremament complexa i una modificació aparentment segura pot desencadenar efectes secundaris greus, tant per a l’individu com per a futures generacions. La línia entre el tractament i l’experiment pot esdevenir difusa si no hi ha regulacions clares i estrictes, i llavors passa com el cas del donant dels Països Baixos. L’ètica genètica ens recorda que no tot el que és científicament possible és moralment acceptable. La ciència ha d’anar acompanyada d’un debat social profund, amb transparència, participació i responsabilitat. És essencial que la comunitat internacional estableixi límits clars i consensuats per tal d’evitar que la manipulació genètica esdevingui una eina de control o desigualtat.

En conclusió, la manipulació genètica té un potencial transformador immens, però cal abordar-la amb prudència, consciència ètica i un profund respecte per la dignitat humana. El futur de la biotecnologia no només depèn de la ciència, sinó també dels valors amb què i com decidim utilitzar-la.