Gairebé el 80% de tota l’electricitat generada a Catalunya és d’origen nuclear. I això es fa únicament amb tres centrals: Ascó I, Ascó II (Ribera d’Ebre) i Vandellòs II (Baix Camp). És per tant un sistema energètic caracteritzat per pocs productors i moltíssims consumidors i amb grans extensions de xarxes elèctriques de molt alta tensió, que creuen el país per transportar l’energia produïda als llocs de consum.

Quan la que va ser ministra de Transició Ecològica, la madrilenya Sara Aagesen, va dir que el tancament de les centrals nuclears a Espanya era un “exercici de responsabilitat”, ens recorda el llibre 1984 d’Orwell, analista polític i escriptor britànic, en el qual argumentava que la dialèctica de tots els poders era un pur eufemisme. Entenent per eufemisme, segons la RAE, “la manifestació suau o decorosa d’idees quan la recta i franca expressió de les quals seria dura o malsonant”.

I en aquest marc d’una dialèctica de confusió, l’autor Orwell en el seu llibre 1984 ens explica que en aquella època, el Ministeri de l’Amor s’encarregava de la tortura i de la vigilància de la població, el de la Pau administrava una guerra permanent, el Ministeri de l’Abundància regulava l’economia perpetuant l’escassetat i la pobresa i el Ministeri de la Veritat manipulava la informació, reescrivia la història i difonia propaganda.

Al 2025 moltes de les carteres de Sánchez ja emulen sense pietat aquesta visió negativa de la política d’Orwell en tots els seus paràmetres. I el Ministeri de Transició Ecològica no n’és una excepció. No és un exercici d’irresponsabilitat decretar per raons purament ideològiques, amb el fals argument de salvar el planeta, un suïcidi col·lectiu en el nostre país, en què no hi participen ni xinesos, ni russos ni nord-americans, ni tan sols la major part dels nostres veïns europeus. Són els nostres polítics els implicats directes en aquesta distopia d’Orwel.

El Pla Nacional Integrat d’Energia i Clima (PNIEC 2023-30), elaborat pel Ministeri de Transició Ecològica, confirma el tancament de les centrals nuclears nacionals, que avui suposen un 20% de l’energia nacional generada i aposta per l’autoconsum col·lectiu, amb l’argument de la modernització de l’economia, la creació d’ocupació sostenible, el reforçament de la competitivitat i la reducció de la dependència energètica exterior, com indiquen tant informes de diferents organismes internacionals com els indicadors a nivell nacional.

Doncs resulta que el tancament de les nuclears espanyoles va en direcció contrària a totes les tendències que s’imposen ara, ja que per sobreviure les empreses han de ser competitives i ser-ho passa per tenir energies barates i no contaminants com la nuclear. Així, la Xina està construint 27 reactors d’última generació amb què espera potenciar el 2035 la seva generació nuclear; els Estats Units han estès la vida de gairebé un centenar de plantes; l’Índia vol triplicar la seva producció nuclear el 2031 i el Japó, que va patir l’accident de Fukushima ara fa 14 anys, ha revertit la seva política de tancaments i reiniciarà 12 reactors que li permetran cobrir el 20% de les necessitats elèctriques el 2030.

Tots comparteixen amb el Ministeri de Transició Ecològica que l’aposta d’Espanya per les energies netes és un encert. Però tots també saben, excepte el Ministeri de Transició Ecològica i el Govern, que prescindir de l’energia nuclear a Espanya els propers anys suposarà condemnar a mort part del teixit industrial d’aquest país. Un teixit que precisament no sobra i que és el que paga una part no menyspreable de l’estat de benestar.

Els experts adverteixen que serà impossible durant molt de temps cobrir totes les necessitats energètiques d’Espanya amb energies renovables i que seran necessàries tecnologies de reforç per mantenir funcionant la indústria quan el sol no brilli i el vent no bufi. Per això reclamen al Govern que aturi l’aturada nuclear abans que sigui massa tard. No és una hipòtesi discutible, sinó una certesa que han sentit a les seves pròpies carns els alemanys. 

Merkel va decidir el 2011, després de Fukushima, tancar les plantes nuclears, com ara pretén fer Espanya, i a hores d’ara tot el país ja ho està lamentant. El tancament, unit a la crisi energètica per la guerra d’Ucraïna, va disparar els preus del gas a Alemanya, va obligar aquest país a reobrir i multiplicar la producció amb carbó fins a disparar les emissions i va provocar una caiguda brutal de la competitivitat de la seva potent indústria química, manufacturera i de l’automòbil. La clausura nuclear no només va provocar tancaments i deslocalitzacions sinó que va tenir un efecte inflacionista que va colpejar el consum intern fins a arrossegar Alemanya a la recessió.

L’aturada nuclear a Espanya obligarà el nostre país a incrementar un 30% les compres de gas a l’exterior a un preu que multiplica per quatre o per cinc el que paguen per exemple les empreses nord-americanes.

En aquestes condicions, no cal que Trump imposi aranzels als productes espanyols per deixar-nos fora del mercat i perquè per això són autosuficients les autoritats del nostre país, per raons ideològiques, a l’hora de destrossar la nostra competitivitat.