Jo sortia de la classe de cant a Agramunt. No hi havia llum al passadís, i això ens va sorprendre. La professora em va acomiadar fins a la porta, l’esperava la Sofia, una pianista de 5 anyets. Amb l’alegria habitual després dels assaigs vaig conduir de tornada a Tàrrega. Perquè no t’atures a Cartaes, a fer-hi un tomb, em vaig dir. Un tomb de mitjó regirat: hi sento un munt d’imatges postapocalíptiques, que llavors vaig descartar per exagerades, i ara reconsidero per realistes. Hi va dir de tot, començant pel menjar i acabant pel transport. Me’n feia creus, de tants disbarats, però no me l’imaginava tan gran, com diria aquell. Em va passar pel cap que la factura de la llum s’hagués tornat astronòmica, i que per això me l’havien tallada… Impossible, no deus cap factura, i així em vaig anar consolant. A casa tot era tal com havien predit: l’ascensor s’havia declarat en vaga, les meues cames clamaven al cel tornar a pilates, els pulmons cridaven el notari per fer testament abans d’arribar al 2n pis. A casa, el dinar s’escalfava a poc a poc dins de la nevera. Vaig aprofitar uns entrepans vintage del dia abans per improvisar el dinar, una mandarina i cap a l’escola falta gent. Ca! Vam improvisar dos piquets de conversació: uns disparaven cap a la sensatesa —és el Putin, no, que és el Mossad!—; els altres, cap a la nostàlgia, com en un partit de tenis. Fèiem memòria de quan la llum es perdia a les altures, i no tornava a les cases fins que eres al llit, sota tres mantes de llana. Rètol a mà, “avui no hi ha classe”, i cap al súper.

Si no fos perquè el 90% dels targarins coincidien amb mi, diria que s’acabava el món, i jo sense una trista espelma. “Aigua, per la mort de Déu”, clamava per dins, “i espelmes!” Un cop arribada a casa, puja tres pisos amb les compres i les bosses de la feina. Al segon viatge escales amunt ja no demanava una mort pacífica al 2n pis. Em vaig esverar tant que vaig resoldre escoltar ocells i nens jugar als pisos de sota, buscar piles per la ràdio i el reproductor de CD. Quin consol saber-se boomer i haver nascut en temps de l’Elena Francis, cullerada de sopa i consell tremebund a una dona maltractada. De retruc, pensaments negres (¿I si se’m desfà el glaç del congelador?) i confusió mental, més de la que em ronda dia sí dia també. Alegria tardana: tinc gas, puc cuinar —el poc que sé— al fogó. Havia pensat a desempolsar les graelles per fer pa torrat a la llar de foc. Només una cosa m’alegrava molt, que mon fill fos amb son pare, a sis graons del menjador, sense ascensor ni tren ni trajecte llarg amb entrebancs de tota mena. A les 9 del vespre em va tornar la ruqueria, la mala consciència. 

L’apagada em va recordar quan la pluja feia saltar els ploms a Verdú, i jo deia que faria apujar l’índex de natalitat, i a casa reien de l’acudit. Pujava els nens per l’escala comptant els esglaons en idiomes diferents –un, dos, tres, quatre…-, mentre amb l’altra mà sostenia la llanterna. Mon fill reia, ma filla vivia una novel·la de la Jane Austen. Aquell home i jo ens allitàvem i oloràvem la casa. No hauríem resistit més de tres dies tornant a ser Homo habilis i fent carn a la brasa. Bé, ell segur que sí.