Premeu aquí, diu el botó. Prem 4 cops, compta fins a 10 i torna a prémer 4 cops, compassats, perquè el TOC que té sempre la traeix. No contesta ningú, igual no hi són, se diu en veu fluixeta, i torna a pujar al cotxe. Demà hi tornaré.

Al bloc de pisos on ella viu passa de tot. Hi passa l’aire entre les escletxes de la porta de l’entrada. Hi passa el fred a totes les plantes. Hi passa el cobrador del gas, que mai no troba el llogater per cobrar-li els dos mesos de consum. Hi passa que alguns passen fam, i d’altres passen son perquè passen fam, i d’altres passen de llarg perquè ja no poden més, i se’n van. Al bloc de pisos en ella viu, el fred i la fam i la resiliència hi són ben vius. 

L’endemà torna al pis on ha de trucar 4 cops, primer, i després 4 cops més, perquè aquesta és la consigna i cal ser curosa amb ella, si vol que li facin cas. L’obren, i no li pregunten com es troba ni quin temps fa ni comenten la bufanda curta i ratada que es posa a l’hivern. La fan passar al quiròfan improvisat, i l’ausculten amb parsimònia i ella sospira mentre es torna a vestir. Seran 40 €, li diu la vella, i ella li dona els dos bitllets rebregats de 20 € que guarda al fons de la bossa. Demà ja menjaré entrepans, li contesta a tall de comiat. S’entreté al lavabo, que hi ha calefacció, tovalloles i ambientador de lavanda. Mira d’arreglar-se el ble de cabells que sempre li cau damunt de l’ull esquerre, i no se’n surt. Tanca portes com si fos lladre inexpert, i al carrer es lliga com pot l’abric de sa mare

Torna al bloc, a casa de les 4 habitacions comptades, del llit minvant i de la cuina airejada tothora. Encén l’estufa i la televisió. Es retorça les mans mentre compta fins a 20, i llavors es retorça les mans en direcció oposada, i compta de 20 a 0, fins que el pit deixa de sortir-li del pit. Hauries de fer pintar aquesta cuina, deia sa mare. Una sanefa de fulletes a dalt hi quedaria alegre, i un hule de floretes, al basar xinès en venen per quatre xavos. Reescalfa llet en un cassó de tercera mà, mentre repassa amb els ulls la finestra que no tanca mai, i les rajoles on se li va aparèixer la Rocío Jurado un dia que estava a 39 de febre. Hauries de comprar pa de segó de ca la Carmeta, sent dir a sa mare al cap, i bull negre de la Pepeta, i arengada fresca al Siscu, ja t’alimentes com cal, ara que… El pa de fa quatre dies, ben torrat i amb un pensament d’oli i una unça de xocolata negra que encara guardava, servirà de sopar. Tanca estufa i ajusta finestra rebel, i se’n va al llit. Té fred i ganes de viure una altra vida, una de calenta i segura i noble. Demà, diu abans de tancar els llums. 

L’endemà torna allà, hi truca 4 cops i s’espera fins als altres 4 cops. L’atenen més de pressa que de costum. Ja té contraccions, però només ella ho sabia. Perquè no ens avisaves, la renya la vella, que no saps que per això sempre estem disponibles. L’abracen, l’ajeuen, li posen música i la deixen plorar, cantar, fer riure. A les 2 de la matinada pareix la criatura més perfecta que la vella ha vist mai. 

“Com es diu la criatura?”, pregunta el funcionari. “Bloom”, va respondre ella, i alhora en un test ple de terra resseca en naixia un ram de ponsèties de color carmesí, dels més bonics que s’han vist mai. Bloom, quan hi anava, repetien les dones del mercat, i quasi li van dir que se l’estimaven. Era, ben bé, com una epifania. Aquell mateix dia. Ell es va matar en un accident de metro, i ella va fer desaparèixer el primer cognom.