Quan encara ens dura la notícia que ens va agafar per sorpresa del retorn del Banc de Sabadell a Catalunya, després de la seva marxa durant la tardor de 2017 a Alacant, la fuga d’empreses catalanes i lleidatanes cap a altres indrets de la Península és sempre un tema recurrent. A títol orientatiu, a la província de Lleida, entre 2015 i 2020 un total de 428 empreses van canviar la seu social, entre elles un 20% que va marxar cap a l’Aragó. I, entre els motius principals per prendre la decisió d’anar a la comunitat autònoma del costat tenim, entre altres, els de caràcter polític, sobretot durant el procés independentista; econòmic, com seria els costos impositius més baixos; administratiu, com una millor agilitat per la bona predisposició que troben en els responsables públics, una major facilitat logística per a les comunicacions i situació dins la Península, i finalment, una major disponibilitat de sòl industrial a uns preus mes baixos.

Un altre element decisori de la marxa empresarial té a veure amb les inspeccions i controls repetitius per part de l’administració pública a les empreses lleidatanes. Moltes d’elles, entitats petites i mitjanes, molt poques de gran envergadura, reben visites anuals a causa de la seva dimensió i del nombre reduït que hi ha a la zona. Mentre que per altra banda, els polítics aragonesos que estan al capdavant de les administracions, prioritzen el bon aterratge de les empreses catalanes i envien personal qualificat per ajudar-les a instal·lar-se a la zona escollida, en pocs mesos. Entre les últimes companyies de la província de Lleida que han traslladar els seus centres productius a l’Aragó, a títol d’exemple tenim casos com el de l’empresa de maquinària agrícola Niubó, el Cocedero de Mariscos, Early Cherry, empresa agrícola i ramadera, Baltrail que es dedica a les activitats immobiliàries, la Bewi Farm, centrats en la indústria porcina o la Aitosecos, una empresa alimentària. 

Dins de les singularitats del teixit econòmic del 2023 a la província de Lleida, les xifres no són bones. Si es mira el detall, la província acull actualment 31.595 empreses, la xifra més baixa d’empreses des de l’any 2004, la qual cosa representa el tercer exercici seguit amb un descens en el nombre de negocis. El gruix d’empreses que existeixen a Lleida són autònoms, amb petites i mitjanes empreses, cosa que suposa la meitat del mapa empresarial de la província. Tan sols 111 empreses compten amb plantilles que superen els 100 treballadors.

A la comarca de la Segarra i al municipi de Guissona hi ha la seu de l’empresa BonÀrea, que amb una facturació de 2.800 milions d’euros i més de 5.000 treballadors, que s’ha convertit en un dels pilars de l’economia lleidatana i catalana. Durant els últims anys el grup ha estat protagonista perquè en el municipi aragonès d’Épila (4.500 habitants) ha realitzat la inversió estratègica, per motius de logística, d’una mida similar al de Guissona, el més gran en els seus 65 anys d’història. De fet, la comunitat aragonesa s’ha convertit en un dels punts clau en el creixement de la companyia per tot Espanya.

És evident que per revertir aquesta tendència de desindustrialització de la província de Lleida, entre altres mesures, cal una reducció de la pressió fiscal que està ofegant les empreses a tots els nivells. També deixar enrere els controls i les inspeccions generalitzades i optar per documents d’autoresponsabilitat. Ja que, moltes vegades, fa la sensació que l’empresari és el dolent de tot, per l’extrema ambició i egoisme per crear riquesa per als seus, quan en realitat, són necessaris per tirar endavant el país, tant per l’aportació d’ingressos a la nació a través dels impostos com per l’ocupació que donen, jugant-se en tot moment poder perdre-ho tot, si el projecte empresarial falla o és tret del mercat per altres operadors més grans i eficients. 

Pensant en Lleida, no podem oblidar la necessitat de millorar les infraestructures i invertir en les estructures viàries per a la província, aconseguir una connexió amb els corredors ferroviaris i donar nous usos a l’aeroport de Lleida-Alguaire, com a aeroport satèl·lit del Prat. També cal assegurar un nivell òptim de telecomunicacions per a tota la província, afavorir l’agilitat administrativa a través d’una oficina d’atenció a l’emprenedor que actuï com a finestreta única, la monitorització de les empreses que tinguin dificultats i la creació d’un pla supramunicipal que trameti els projectes empresarials d’interès general. 

A la nació catalana, per voler ser garantistes, hem complicat massa les coses per a les empreses catalanes, quan a l’Aragó s’ha fet el contrari, ja que les seves polítiques estan dirigides a posar facilitats a les empreses arreu de Catalunya, perquè s’hi estableixin. Una visió estratègica per part de la comunitat molt encomiable. 

Manifesten, des de la Generalitat, que s’ha de revertir aquesta tendència a la desindustrialització de l’economia catalana, degut a la fuita d’empreses catalanes cap a altres territoris, com a resultat de tot el comentat, més la particularitat del problema del relleu generacional de les empreses familiars, molt presents i de gran importància en el teixit industrial català, que fracassen per no poder o saber resoldre la qüestió successòria.

Els culpables del que està passant i obligats a posar-hi remei tan aviat com sigui possible són totes les administracions: l’Estatal, la Generalitat de Catalunya i els municipis, que avui en dia estan més dedicats a les seves batalles internes per raons de poder i interès polític i personal que a resoldre els problemes de país.