Acabo de veure, per enèsima vegada, la pel·lícula El 47. Soc molt de revisar, diverses vegades, totes aquelles pel·lícules que, a primera visió, no m’han arribat a les expectatives suposades. Emilia Pérez em va fer anar al cinema tres vegades, i li vaig arribar a trobar el punt d’insolència que em faltava; perquè Cónclave em seduís, dos vegades; Jurado Nº 2, també dos vegades per superar les meves expectatives... i així, unes quantes més. 

El 47, amb una visió ja em va atrapar: la barreja de reivindicació social, de revisió històrica, les interpretacions, el treball d’ambientació, decorats, maquillatge, perruqueria, vestuari... tot surt gairebé perfecte. Quan escric aquestes ratlles encara no s’han entregat els Premis Gaudí, ni els Goya, però s’endurà un bon grapat de cada un, pronostico. Però el que una revisió ben feta, una mirada crítica, és el sempre positiu missatge de l’Acadèmia del Cinema Català, assegurant el bon moment del cinema català, tant artísticament com de manera econòmica. Més taquilla que l’any passat, però aquest fet es deu a, només dues pel·lícules com: El 47 i Casa en flames. Són excel·lents mostres que, aquí, es fa bon cinema. Sí, dic bon cinema, compromès artísticament i social. Però no podem reduir aquest panorama, o refiar-nos, a només dos, salvadores pel·lícules. Amb una mica més d’ajuda pel·lícules com Salve María, Polvo serán i altres que em deixo, tan notables com les principals El 47 i Casa en flames, haurien aportat més números positius, però no tenen un recorregut prou ampli en cines, ni tanta promoció com per aguantar el soroll de les grans produccions americanes. No podem estar contents que dos films salvin els números, que els problemes endèmics del cinema català continuen, com sempre, i sembla que preocupi poc, o gens, a qui correspongui. Ja ens assemblem cada vegada més a aquella Espanya, molt profunda, a qui un Torrente qualsevol salvava la temporada... Ah! Aquí se’ns hi barreja la intocable TV3... 

Pot ser que una manera de fer-nos visitar les sales de cine siguin noves alternatives. Unes propostes que passen per cinemes ultramoderns, amb seients més amples que el sofà de casa, amb tauletes incorporades per beure i menjar, amb suficient espai com per passar-hi sense fer nosa... hi ha uns cinemes, a Astúries, que ofereixen llits per gaudir del cinema amb tota la comoditat del món... pantalles d’una grandària immensa, un so eixordador d’última tecnologia, envolvent i immersiu. Si vull alguna cosa envolvent, plàstic de bombolles. I si vull alguna cosa immersiva, aniré al mar. Em sembla perfecta la comoditat, però vull veure les pel·lícules sense patir torticoli, i vull sentir els personatges parlar, no cridar! Una altra opció és allò que va fer un cinema a Barcelona: Els Cinemes Girona van fer una sessió, única i exclusivament, per a espectadors despullats. Res en contra, res a favor. Ho trobo curiós, simpàtic, gens morbós, però, si us plau, no vulguem normalitzar-ho! Ah! Els Cinemes Girona, antigament eren el cine Moderno... mira, mira...

*La gala d’entrega dels Premis Gaudí es va celebrar dissabte passat dia 18 de gener i com pronosticava Joan Solé, la pel·lícula ‘El 47’ va ser una de les favorites enduent-se 8 guardons (més informació a la pàgina 20 d’aquesta publicació).