Per raons alienes a la salut de la cronista, m’he vist obligada (bé, ha estat necessari) a menjar en un hospital. Gràcies per les cares de preocupació que feu, estimats lectors. He sobreviscut amb tanta alegria que us en voldria fer una crònica. Per recordar-me que no he de menjar segons què, també us he de ser sincera. 

Si l’àpat és un dinar, trobareu sopa de primer. La comensal, a partir d’ara, té una clariana al cel que porta el seu nom. La faran santa en un dir “sèrum”. Però no ens avancem, encara. Com dèiem, anomenar-la sopa és agosarat, perquè el brou ni és consistent ni massa espès, i la pasta hi és escassa. Bé, s’agafa la cullera i procedeix a empassar-se la sopa sense gaires escarafalls. De segon, aletes de pollastre. La forma, la tenen, cosa que alegra l’esperit. Ara, el gust, si s’aconsegueix estirar la fibra sense que cap queixal prengui mal, ja és una altra cosa. Fa olor de pollastre? Ensuma. Torna a ensumar. Sembla que sí. Llepa la pell. Ecs, té gust de pollastre bullit. Ho és, doncs? Sí, com una cleca ben donada, ho és. Es desespera, la comensal, perquè li agraden, aquestes coses. Es resigna a endrapar amb passió malaltissa les 3 tomates amanides amb què han guarnit les aletes. Pobres, té més gust el julivert que tot el plat en si. Fins i tot el plàstic de la safata sembla més… ves, allò. 

Les postres tenen molt a veure amb l’esmorzar. Són, com si diguéssim, passadissos cap a un buit existencialista entre la digestió i l’espera del dinar. Es liquiden, més que no es degusten, amb un deix d’amargor i de tristesa que podria imitar una marxa fúnebre de Chopin. Els berenars són tràmits administratius entre la gola i l’estómac, pura adrenalina si l’estómac no estigués adormit, imaginant-se magdalenes i cafè autèntics. Una fila de ploramorts davant vostre no faria tanta llàstima. 

El colofó tristíssim d’aquest dia llarg i poc saborós el posà el sopar del diumenge. Ja és sabut per tothom que el pitjor dia de la setmana és diumenge al vespre. La filla de la comensal, avesada a llocs lúgubres amb companyies poc xerraires, poc s’imaginava què li preparava el cuiner de la cafeteria. Vaig ser sotmesa a un interrogatori sobre quin entrepà volia. Tots els que volia duien pebrot, que, ai las!, s’havia acabat. Em vaig atrevir amb una truita amb pernil. Sí, el pernil acompanyava en el sentiment la truita: prim, vulgar i poc salat. Era tota una declaració d’intencions. Vaig sortir de la cafeteria amb dues certeses: cal sopar en un altre lloc, i endugue’t colònia per treure la ferum de truita cremada. Hauria hagut de demanar un tallat amb sacarina i llet desnatada per refer-me, però soc covarda. 

L’endemà d’aquest diumenge tan llarg  –dilluns, s’entén–, es van atrevir a coure els nyoquis al forn. Com a bales ecològiques farien molta feina. Les 4 pastanagues que consolaven la vedella a la cassola ploraven la pèrdua del gust en tot. Jo, estimats lectors, també. Em vaig eixugar les llàgrimes amb el crostó de pa que em sobrava.