Un exassessor de Donald Trump, quan aquest lluitava per entrar en política i ser president, va emmalaltir de sida. Trump, valent ell, va acomiadar-lo i el va ignorar sistemàticament. Aquest assessor va escriure un llibre i, abans de morir, va dir: “Donald Trump és una persona que pixa aigua gelada.” Ara serà, una vegada més, president dels Estats Units. I la gent es pregunta què farà, què deixarà de fer: la reflexió és molt clara, diàfana: no “què farà”, sinó “ell sap què farà?”

Sabíeu que el senyor Donald Trump ha sortit a una vintena de pel·lícules? Acreditat, almenys. Fent el seu propi paper o qualsevol cosa semblant. Fins i tot va ser nominat a pitjor actor (els premis Razzie) un parell de vegades. Un llegat acollonant. Va començar a un film anomenat Los fantasmas no pueden hacerlo, l’any 1989. No m’he inventat el títol, però vistes les seves andareges a mi no m’estranya ni espanta res. Amb, socors, Anthony Quinn i aquella noia pneumàtica i recalçada que era Bo Derek. No en va tenir prou i va aparèixer, per desgrat de la canalla, a Solo en casa 2, un engendrament com Zoolander i algun documental d’aquell demagog desaparegut Michael Moore. Algun, també, treballet a The Simpsons i Saturday Night Live. Una carrera expansiva...

I això que, increïblement, pel·lícules dignes i remarcables de presidents americans n’hi ha algunes. Crec que aquestes en són una bona mostra. George Washington, La Leyenda (2000), generós i inacabable retrat del primer president, aquí encarnat per un esforçat Jeff Daniels; Wilson (1944), gran producció de Henry King, per magnificar un dels mes desconeguts presidents, anterior a la Primera Guerra Mundial. I impulsor de la Lliga de Nacions, imprescindible i llarga (146 minuts); Jefferson in Paris, del sempre solvent, i avorrit, James Ivory. La figura de Jefferson, redactor de la Declaració d’Independència i la seva estada a París, anterior a la Revolució Francesa i com li va influir. Impressiona la interpretació del Rude i sempre excel·lent Nick Nolte; i no parlem de Lincoln, aquell artefacte magistral perpetrat per un Steven Spielberg entusiasmat del seu talent. I el té, el talent. No cal que ho refregui pels nassos de la gent. Intensa, com intens ho és Daniel Day-Lewis a la pell de Lincoln. Obra mestra, i per obres mestres,  J.F.K, visió ¿crítica? de l’assassinat de Kennedy a Dallas. No veiem el president, però Oliver Stone ens mostra, clarament, totes les clavegueres de l’estat en una pel·lícula que és un prodigi de muntatge. 

Altres pel·lícules que podria anotar en aquest aspecte de ficció periodística: em quedo amb Todos los hombres del presidente amb Dustin Hoffman i Robert Redford buscant d’on sortia el famós cas Watergate i el declivi de Richard Nixon. Nixon també apareix al film molt recomanable Frost contra Nixon, recreant una entrevista a Nixon, quan ja no era president, per part d’un periodista molt mossegador. De visió obligada, i pels periodistes més...

D’altres presidents al cinema, entre molts, destacaria Fredrich March a Siete días de mayo; Peter Sellers, anglès ell, a ¿Teléfono rojo? Volamos hacia Moscú; Morgan Freeman a Deep Impact; Robert Redford va ser candidat (i càndid) a El candidato; Broderick Crawford enganyat a El político; i també fent carrera Tim Robbins a Ciudadano Bob Roberts... i més, i més... 
I si Peter Sellers ho hagués aconseguit a Bienvenido Mr. Chance? El cinèfil ja sabrà que contestar...