Irlanda, la verda. La dels prats interminables amb ovelles assegudes, rumiant què deu ser una vaca. Les vaques, fent el mateix sobre les ovelles. Els núvols, arreu. La perspectiva de pluja, sempre en l’aire. 

Imagineu que voleu anar a Irlanda, i que hi llogareu un cotxe. Primer de tot heu de saber que tot va al revés d’aquí, és a dir, que la nostra dreta és la seua esquerra. Al començament de tot és probable que el protagonista vulgui que tot sigui a l’europea. Li agradaria pujar per la dreta, però tothom baixa per allà. Voldria agafar la rotonda per la dreta i resulta que tots els cotxes li venen de cara. Als semàfors primer ha de mirar a la dreta, i ell dient “va, passa, que no ve ningú!”. La frenada se sent en 1 km a la rotonda, i l’improperi també. L’home puja a la vorera, content de tenir-ho tot a lloc, excepte l’alè. Al cap d’un temps de pensar-hi, decideix que cal claudicar: si tots els irlandesos van a l’inrevés, és que ell també ha d’anar-hi. Sospira, i s’ho apunta en una nota de veu. Ar eagla na heagla, o per si les mosques, vaja. 

Per menjar com cal, el nostre home ha de fer el cor fort i posar-se una alarma al mòbil. Què és això de dinar a les 2 tocades! A les 12 ja has de pensar-hi, perquè es lleven a les 7 i esmorzen, i l’home es desviu per un cafè i una pasta. Diu que així anirà tirant. Res a dir, si no fos que li acanaran prop de 3,5 € per un trist expresso, i que la pasta –boníssima, s’ha de dir– la pagarà amb la suor del seu front. Vol dinar amb un got de vi, i ningú no l’aturarà. Bé que s’esforça per trobar un pub amb vi del Priorat, i quan li diuen quant val la copa, es passa a la cervesa lager, diu que s’estalvia el disgust. Berenar, no cal. Passa al sopar a les 9 tocades, perquè “podrien pensar-se que els europeus no sabem d’hores foranes”. No, gens ni mica. Quan s’ha decidit, al restaurant ja plegaven. S’aventura en un Spar, allà hi ha de tot, i es consola amb 2 safates de sushi gomós i 2 més de meló cantalup de fa 3 dies. Demà farà d’irlandès: esmorzarà a les 7, dinarà a la 1 i soparà a les 7. De la birra encara no en vol parlar, que s’embranca en discussions estèrils.

Oh, i ara recorda que no ha entrat a cap pub dels quals tothom parla! S’encamina a la zona del Temple Bar, a Dublín. Tothom en diu meravelles. Sí que en diuen coses: el deixen atònit. Pretenen, sense “le do thoil” (sisplau, en irlandès) que pagui 8 € per una pinta de Guinness. Li puja la mosca al nas i agafa el tram per anar a The Cobblestone, on diuen que hi fan música en viu de la millor categoria. Durant 2 hores el nostre protagonista és l’home tranquil, sosté la Guinness amb la mà esquerra mentre amb la dreta es pica la cama. No té pas gana, ja que la cervesa negra alimenta com dos bistecs de 250 g cadascun. Demà farà un tast de whisky a la destil·leria Jameson, que és allà mateix. “Si he de morir, conserveu-me en un bon alcohol, carai!”, li diu al mirall abans d’anar-se’n a dormir. 

Han passat 5 dies, i abans de tornar caldria comprar records per a la família, parents i amics. S’encamina a Carrolls, on hi ha de tot allò que es pot considerar “souvenir”, o sigui, memòria del que hom ha fet allà. S’aguanta el riure, no pot pas regalar segons què. Es decideix per barrets de leprechaun, gorres i samarretes, clauers i galetes. Al lliure d’imposts s’autoregala un bon whisky, dels d’una sola malta, que es beurà escoltant The Pogues. “Slàinte”, i aixeca el vas cap al pòster de l’Oscar Wilde. Demà rellegirà La importància de ser honest, perquè ell se’n considera. I molt. 

PD.  La cronista, que somia ser ovella en un prat irlandès, ahir dijous 22 va fer 57 anys. “Le blianta fada”, o per molts anys per a mi en irlandès!