Manllevo l’escalfor de l’edredó per posar-la dins del cafè. L’escalfor no és blanca ni negra, és i prou. El cos comença a restar morenor a la pell. Les marques de la felicitat, també anomenades del banyador, es dilueixen entre pigues i mànigues llargues. He desat les samarretes de tirants per si em convé tibar alguna cosa durant l’hivern. Mai no saps si aquest equilibri es mantindrà sempre, i el sempre és un mot pla de distància variable. Els colors intensos de l’estiu els guardo a la retina. Somric en recordar una samarreta estampada de barrets mexicans, cactus i tequila. Mai no n’he begut, ves, potser fora hora que provés altres aromes.

La Carme Solé i Vendrell va pintar un llibre meravellós sobre la tardor. Un nen enganxava fulles al tronc, li portava mantes perquè no es refredés. Em tenia el cor robat, aquest àlbum il·lustrat. La Glòria Coma i jo en parlàvem perquè som ànimes sensibles i perquè la tardor ens passa factura sense IVA, diria.

¿Els xitxarel·los que xuten fulles enlaire són més feliços que els amargats que les escombren, diries? Poso canyella a les pomes al forn, escric poemes sobre moniatos i magranes. Aviat sabré fer foc sense ofegar-me, sense enyorar-te massa.

He rebut un llibre de l’altra banda del món. Un llibre físic, de paper i cobertes dures, dedicat només per a mi. La tardor també és lectura, te amb llet i manta a la butaca. La tardor és làmines primes amb llambregades de sol que enlluernen. Convé guardar la llum perquè ens acompanyi abans de l’equinocci d’hivern. Tu no ho saps, però als cementiris cal anar-hi per abraçar arbres i molsa de llocs humits; allà hi creix la vida, aquella que descrivia amb sorpresa la Teresa Colom al llibre La senyoreta Keaton i altres bèsties quan la mort volia ser mare, i decidí que l’enterramorts faria de pare de la criatura.

Tradueixo la tardor per renéixer. Sense tardor no hi ha llum possible.