Arriba la temporada del cafè amb gel, aquella en què la perícia d’abocar el cafè dins la tassa és motiu de neguit i comentari. La set s’atura així que et claven 3 € per una dosi ben minsa de cafeïna dins d’una tassa d’expresso. Un glaçó de mida monumental (supera de bon tros la de la tassa i sembla haver-se escapat de l’Antàrtida) pot arribar a fer vessar el preuat líquid, si no se sap abocar bé. Però tornem on érem: un cop comprovat que tenim client, cafè i gel, hem de posar atenció en l’instrument amb què abocarem l’un en l’altre. Ara us dono un consell gratis: MAI de la vida accepteu l’oferta del gel dins del cafè! Abans feu-vos del ram dels poetes agònics o dels que posen pinya a la pizza.

Dèiem, doncs, que el mo(vi)ment de vessar el cafè calent és el més delicat de tots. A mi mai no em sonen trompetes triomfants quan ho aconsegueixo, cosa que hi afegiria emoció. Continuo. La tassa ha de quedar suspesa en l’aire, la meitat enfora, perquè l’angle recte amb què iniciareu la maniobra resulti lleugera i eficient. Si en resulta estètica, petonegeu-vos molt, que sou molt bons. Ara parlarem de la pressió. No en feu massa ni gens, no pretenem que tingueu una tendinitis. La coordinació entre ulls i mans ha de ser l’adequada. Déu no ajuda els badocs; criticar el vestit de la clienta del costat perjudica i molt mentre es fa aquesta maniobra. Quina? La d’abocar la tassa al gel, o a l’inrevés, que la calor em fa trabucar els termes, i ja no sé què deia.

(S’eixuga la suor del front amb una tovallola de platja. Quatre vegades.) 

Un cop a dins –el gel, s’entén– no sigueu ànsies i us el begueu com si s’hagués d’acabar el món. Remeneu-lo amb amor, que us cobraran igual. Contempleu com els icebergs remenuts es van enfonsant sense Dicaprios o Winslets en Titànics lil·liputencs, mentre mussiteu un “ah, això és la vida, uns suren mentre altres s’enfonsen!” i, sense com qui diu sospirar, el feu baixar d’un cop sec. No en lamenteu el preu d’una cosa ni de l’altra. Podria ser que un xicot amb una bossa quadrada i groga a l’esquena l’anés repartint sota un sol de justícia per un sou del tot injust. Per acabar, fixeu-vos bé en els glaçons, sisplau. Si són facetats, brillen i costen un ull de la cara o dos ronyons o qualsevol altra part del cos, segur que es diuen Swarovski i han caigut d’un collaret o ulleres de sol. Només llavors podreu escopir el cafè. Amb discreció, que el gel va car. I el cafè, encara més. Torno a l’agost, després de vacances!