L’acord de finançament entre ERC i el PSC, que ha estat fonamental per al pacte d’investidura de Salvador Illa, es basa substancialment en tres punts: 1) En primer lloc, la Generalitat serà la responsable de la recaptació, liquidació, gestió i inspecció de tots els impostos pagats a Catalunya. 2) En segon lloc, una proporció d’aquests impostos correspondrà a l’Estat, per fer front als serveis que continua prestant a Catalunya. 3) Finalment, en tercer lloc, la Generalitat contribuirà a la solidaritat amb les altres comunitats.

Els punts bàsics assenyalats prefiguren un model satisfactori, que resultaria equiparable al dels països federals que ens haurien de servir de referència com son els EUA, el Canadà, Suïssa i Alemanya. Un model que combina adequadament els dos elements essencials que ha de reunir una hisenda territorial: una àmplia responsabilitat en matèria tributària i un mecanisme d’anivellament raonable. 

N’hi ha un que sembla clarament definit i que suposa un pas endavant de gran transcendència, com és l’assumpció per part de la Generalitat de l’administració de tots els tributs. En canvi, la materialització dels altres dos està oberta a diferents alternatives, respecte a la seva formulació concreta com als resultats quantitatius que produeixin. Caldrà estar atents, doncs, a la concreció d’aquests dos punts: la participació de l’Estat en els diferents impostos i la contribució a la solidaritat. 

Per tant, caldrà calcular la quantia que representen en el conjunt de tot Espanya els serveis que l’Estat continua prestant a Catalunya. Però resultaria difícil justificar que s’apliquessin fórmules diferents al País Basc i a Catalunya per calcular aquesta quantitat. Tenint en compte que Catalunya hauria de contribuir en proporció al seu PIB, el model previst en l’acord de finançament és diferent i preferible al de la quota basca, ja que no obliga a anar recalculant cada cert temps una magnitud tan interpretable com la del cost dels serveis prestats per l’Estat.

La segona qüestió que caldrà decidir és com es determina i quina és la quantia de la contribució catalana a la solidaritat amb les altres comunitats. Ens estem referint a la contribució a la solidaritat a través del circuit de finançament autonòmic, no de la contribució que també té lloc implícitament a través del circuit de finançament estatal. En aquest cas, el concepte bàsic és el grau d’anivellament que es vol assolir. Un cop decidit, no resulta difícil determinar la quantitat que haurà d’aportar Catalunya.

La proposta ha rebut una allau de crítiques del nacionalisme espanyol més recalcitrant. Algunes manifesten que la reforma significaria donar llum a un Estat confederal. Res més lluny de la realitat. Un estat confederal es caracteritza per donar tot el poder tributari als territoris en detriment de la federació.

En canvi, el model acordat s’inspira en el que és l’essència d’un model federal: el poder tributari és compartit pel govern central i l’autonòmic. Cadascú disposa del seu espai tributari. El Govern, a diferència del que succeiria en un model confederal, no renuncia a exercir la seva sobirania tributària a cap part del territori. És més, si el model té algun biaix, aquest és un biaix unitarista, no confederal, perquè d’acord amb la Constitució espanyola el poder tributari originari resideix a l’Estat i, per tant, tot el poder tributari que pugui tenir el Govern de Catalunya és, d’alguna manera, un poder delegat, que és possible perquè hi ha una llei estatal habilitant que li permet exercir-lo. És el que succeeix a Alemanya, on els Länder són els responsables de l’administració de tots els impostos, i després canalitzen a la federació la part que li correspon.

Una altra de les conclusions equivocades que han aparegut insistentment, és que aquest model és equivalent al concert que s’aplica a les comunitats forals del País basc i Navarra, cosa que conduiria que Catalunya deixés de contribuir a la solidaritat i a la bancarrota del sistema. En primer lloc, el sistema de concert “a la basca” es caracteritza per un conjunt d’elements, i el més característic i diferencial és la figura de la quota. Si no hi ha contingent, no hi ha concert, i en el model acordat a Catalunya no hi ha contingent i, per tant, no hi ha concert. En segon lloc, l’acord preveu una contribució a la solidaritat, la qual no existeix en el concert basc. 

Ara el que és important és el compliment del pacte. La història és plena de magnífics acords que després no s’han complert. Per això tan important com el contingut del pacte són les garanties del seu compliment. I aquestes estan més en mans del Govern, que no de la Generalitat. Ara el president Illa té una tasca hercúlea: fer complir l’acord, sense que la interpretació que prevalgui acabi sent una pura caricatura del que entenem que hem pactat.