“No, senyora. No vull el cafè “con llet”, el vull amb gel, “con hielo”. Sí, amb sucre, gràcies.” Aquesta és la dimensió de la tragèdia de cada estiu, que no recula ni es modifica. L’obertura de les vocals catalanes només afegeix més problema a l’assumpte, i és que els que han d’obrir la boca se senten tan ridículs, que la deixen com estaven. Així, com caratxos han de saber si parlem del cor o del cos o de la por o de l’or, si tot ho fan tancat? De les canyes per beure l’orxata és per fer-ne un capítol a part. L’últim cop que en vaig demanar, em van portar una cervesa. I és que n’hi ha per llogar-hi cadires, senyors lectors, que el món s’acaba i no pas bé, i vostès, enfonsats al sofà, direu que si els parléssim en castellà, tot això s’acabaria. 

A un Condis de Barcelona, les plantilles no sabien què eren. La màniga del vestit es veu que és un animal extingit, perquè reduir a “manga” deu ser propi de japonesos. (Sí, rieu, rieu…) Entrepà no és un cognom, malgrat que l’ingredient principal és el pa nostre de cada dia, però ells no el troben, que posar “n” al final de la paraula els fa molta mandra. “No he trobat ningún bar”, i a la cronista ja li han petat els globus oculars i una orella. Re, que el cap —ah!, però… en tenen?— ni el fan anar ni el posen on cal, i els de poble gran som uns “viejunos”, per no dir “woke”, o sigui, uns il·luminats de tota la vida. 

La gent ja no “hi sent”, només “no t’escolta”. Ara pla, per això fan veure que plou quan els parlo del pronom “en”, em costa deu i ajuda saber de quina cosa parlen. “Estem aquí”, sento dir pel mòbil. I què hi fan, em pregunto, si s’estan allà des de fa només 5 minuts. Seria més lògic dir “som aquí” perquè hi han anat durant un temps molt breu. “M’he caigut”. Ai, valga’m deu, que el pronom mai de la vida es fa servir amb el verb “caure”... Després, els rabiüts, em perseguireu pel carrer amb arguments banals contra aquestes castellanades. Mireu, si vosaltres voleu donar exemple, tampoc no digueu “a qué hora plegas de trabajar” seguit de “he limpiado las racholas con lejía”, que us conec. Sigueu honestos i aprengueu a conjugar bé: “ayer paseemos con mi madre” no és castellà, és un bunyol instal·lat al vostre cervell. 

Si sou dels que “us doneu compte” de les coses, ja podeu fugir d’aquesta secció de la revista, sou persones no grates. En català hom s’adona de les coses, i el compte sempre és masculí, sigui corrent o no. A mercat comprarem un manat de raves, res de “manada”. Bé, sí que ho podeu dir si els raves són salvatges i van en grup. Pitjor encara la paraula “bitxos”. Si cou a la llengua, d’acord; si, per contra, és una mostra contundent de covid, jo prefereixo el mot “cuca”. De la peça de vestir que duen els mecànics en diem “granota”, no pas “mono”. Tot plegat molt “cuqui”. Ai, calleu, que em feu venir basca (sí, heu llegit bé) amb tant de castellanisme. 

Permeteu que acabi amb un avís: no feu anar paraules altisonants per quedar bé. El “quelcom” és una cosa, sisplau, i clar que podeu disfrutar de l’estiu. No digueu “fruir”, que us prendran per medievals o estrangers. Ara bé, seríeu ciutadans exemplars si consultéssiu l’optimot.cat abans d’escriure amb faltes. De re.