Fa dies que parlem amb un amic meu de la necessitat o de la mancança d’algun espai de trobada de persones soles, per voluntat pròpia o perquè la vida els ha jugat una mala passada. Hi ha moltes persones, cada cop més, que opten per la solteria com a fórmula de vida. D’altres, la vida els ha sorprès amb la mort del company o companya o amb un divorci sovint inesperat si no és qui ha pres la decisió.

En les últimes dècades, el concepte de single ha guanyat protagonisme en la societat contemporània. Ser single o solter/a ja no es veu necessàriament com una situació transitòria o no desitjada, perquè com he dit cada cop són més les persones que decideixen viure soles, i ara es veu com una opció de vida plena i satisfactòria i envejada per molts que no són “singles” però que no estan “feliçment casats” o que per no estar sols estan mal acompanyats.

El nombre de persones que viuen soles ha augmentat significativament en molts països desenvolupats, i com més desenvolupats, més va en augment, i per alguna cosa deu ser. Les llars unipersonals representen un percentatge creixent del total de les llars. I això és conseqüència de diversos factors: l’endarreriment en l’edat de casar-se i tenir fills, l’envelliment amb una esperança de vida cada cop més alta, però sobretot, jo posaria èmfasi en l’autonomia personal i professional.

I aquest augment en el nombre de singles ha tingut i té un impacte notable en la indústria del lleure i el consum. Ja hem dit que un single és una persona que viu sola, i que no té parella sigui quin sigui el seu estat civil que pot ser soltera, vídua, separada o divorciada. Però, malgrat tot, la societat encara no està pensada per a persones soles. Encara se’ns fa estrany veure una persona sola a un restaurant o a un espectacle, i ens la mirem amb una barreja de pena i condescendència, quan segurament és més feliç que molts que hi són acompanyats, perquè no sempre estan ben acompanyats.

Els supermercats, per exemple, sense anar als que tot son packs familiars, gegants o ofertes de compri’n tres i pagui’n dos, no estan pensats per a persones soles: no trobes productes monodosi o costa molt trobar-los o si els trobes són molt més cars. Una mica com les màquines d’afaitar per a home o per a dona, que sembla que la tinta rosa fa pujar el preu de tot.

Però, sobretot, sobretot, sobretot, crec que el que més falta fa és un espai en el qual es puguin trobar persones “soles” sense haver d’esperar a trobar una relació. Hi ha plataformes, cert, tipus Tinder per dir-ne alguna, però per a mi no reflecteixen l’espai de trobada per a persones que volen socialitzar sense haver-se d’emparellar. A Tinder o a Meetic ja saps el que vas a buscar. De fet, si poses al cercador “plataformes per a lligar” te’n surten unes quantes, i moltes només amb el nom ja saps que allà no trobaràs una persona per anar a l’òpera o una sortida cultural. Amb noms com: “Quiero rollo”, “Follamigos”, “Amor y sexo”, “Lov”... ja et fas una idea del que busquen els que per allà volten.

Jo no estic sola, de fet gairebé sempre he estat emparellada i amb relacions de llarga durada, que no vol dir que hagin estat sempre bones relacions, però sempre he pensat en les persones, sobretot les que es queden soles sense haver-ho buscat o desitjat, com refan la seva vida, com poden socialitzar, on poden trobar un grup de persones amb els mateixos interessos i inquietuds.

De fet fa, molts anys que estic pensant però no acabo de saber com fer-ho, de muntar jo un espai per reunir, per fer trobades de persones soles sense necessitat de pensar que només busquen sexe, que si sorgeix, benvingut, però que aquesta no és la finalitat. Fins i tot tinc el nom, que no el diré perquè no me’l robin. Aquest estiu hi pensaré detingudament i amb carinyo. Mentrestant, sols o acompanyats, tingueu tots un molt bon estiu.