Potser ja us ho havia dit una altra vegada –que els que ja tenim més d’una edat això de la memòria comença a ser una mena de fang de modelar–, però per si un cas ho repeteixo. A Barcelona hi ha un lloc on qui sigui, potser els serveis públics de neteja que allà tenen moltíssima feina, va deixant en una mena de capsa llibres que cal suposar troben llençats o perduts. Si trobeu aquest racó us recomano que hi aneu, sempre que hi hagi passat jo abans, i n’agafeu algun. Us podeu emportar sorpreses molt agradables, històries divertides o terribles, il·lustracions de les quals ja no es fan, edicions antigues ben treballades...

Un dels darrers ha estat un llibre d’aquests de butxaca, però no allò de best-sellers o autopublicats sense suc ni bruc, sinó un més de la col·lecció que feia Alianza Editorial, reimprès el 1986, amb una magnífica portada i que conté dos contes d’Anton Txékhov i un llarg pròleg de Maksim Gorki, que era el pseudònim utilitzat per Aleksei Maksímovitx Péixkov, que fou un escriptor rus i soviètic, un dels fundadors del mètode literari del realisme socialista i activista polític.

I d’una part del pròleg vull parlar-vos en aquestes quatre ratlles meves des de les finestres. Però abans cal referenciar El pavelló. No.6, el conte més interessant d’aquest llibre del mateix títol. I és que Txékhov, nascut el 1860 i mort el 1904, en aquest títol descriu l’amistat entre un jove paranoic internat en un manicomi i el director de l’establiment que acabarà essent acusat de dement i internat a la mateixa sala que el seu antic pacient.

Però en el fons és una faula que parla de la situació de frustració i impotència dels intel·lectuals russos a les acaballes del segle XIX.

El que m’ha cridat l’atenció en primer lloc ha estat el pròleg gorkià, on l’escriptor de Nijni Nóvgorod ens diu que en llegir els contes de Txékhov “un sembla submergit en un dia trist de finals de la tardor. Tot és tan estrany, tan solitari, immòbil i desemparat...”. Un Txékhov malalt comentava com les esperances no servien per al dia a dia, i que la vida es feia cada cop més complicada i la gent cada vegada es feia més i més beneita i idiota, quedant cada cop més gent perduda o oblidada als vorals del camí. No han canviat pas a millor les coses.

Ell mateix confessava en una conversa enfebrada que un llibre tenia errates, avergonyit i en veu molt baixa, i d’això n’extreu la següent reflexió Gorki, que em sembla demostrar una admiració: 

“És bo recordar un home com ell, a l’instant penetra en la teva vida un aire de vitalitat, de nou en ella s’il·lumina el seu sentit clar.
L’home és l’eix del món.

I vostès em diran, i els defectes?

Tots tenim fam d’amor per a l’home, i quan hi ha fam també és bo el pa mal cuit.”

Admiració per un dels més grans de la literatura, i acceptació de les ombres que sempre acompanyen les llums. Fixem aquest sentiment, potser així ens entendríem millor, sobretot en aquests temps de grisors, amenaces socials i tanta, tanta intel·ligència artificial...