Jordi Salla Ramon

El Pati ens regala repòs i bones relacions, equilibri intern. La bigarrada mescla d’identitats i edats, cadascuna amb el seu propi ritme, ofereix una cascada espurnejada de vitalitat i ganes de ser-hi, una ebullició lírica dels sentiments, la reducció genuïna de la nostra gent que respira còmoda en un entorn pensat i fet a mida per sentir-se relaxat. Exerceix una seducció irresistible a qualsevol edat, ja siguin famílies o amistats, parelles o individus. En l’escenari ovalat hi ha un poti-poti admirable de jocs, trobades, tertúlies i passejades, regnant-hi la facultat de prendre’s un temps per badar. Quina delícia mirar i remirar sense el neguit del rellotge. Si no ens aturem de tant en tant, la vida corre massa de pressa. Tanta bonança queda dibuixada a l’ombra dels seus plataners. Ombra? Últimament va cara. La virtut del Pati més lloada i desitjada es troba a faltar.

En un, dos i més dies del mes de maig que hem deixat enrere no s’ha donat res del que acabo de descriure. Ho dic jo, que em passo més dies fora que al poble. Els arbres seguien esquelètics, amb uns quants brots verds com a esperança de futur. Quan el sol va a l’ample, sense cap núvol que l’aturi, la gent en fuig. Busca protecció en altres llocs, però no allà, perquè encara que no caigui foc (dita que serveix per als mesos d’estiu), l’estança s’endureix per una temperatura que t’escup del Pati. Al cor de la primavera això és un contrasentit. Si som conscients d’un fet tan simple d’entendre, potser que mirem de trobar-hi solució. A mi se m’acut retrocedir a la tardor, quan els operaris poden a plaer els arbres, deixant-los amb la pell i l’os. Els ho posem difícil perquè ens ofereixin el seu aixopluc quan més falta fa. En mig any no hi ha temps per regenerar les velles branques. Els arbres tenen un sentit admirable de la prudència, callen i suporten l’esquitllada amb resignació, però la severa podada em produeix un efecte poc tranquil·litzador. 

Sempre m’he preguntat per què els plataners del nostre Pati, any rere any, pateixen una poda tan radical. Avançada la tardor, se’ls deixa del tot despullats, a la vista de tot aquell que els vulgui contemplar. Algú em xiula a l’orella que ho fan per estalviar-se d’arreplegar cada dia les fulles que cauen inexorablement de les copes, que a mesura que passen els anys ja no són ni tan grans ni tan espesses. És fàcil de contrastar-ho en fotografies d’anys enrere, amb un fullatge consistent que ja voldríem ara. No tinc cap evidència científica per dir que estan mal podats, però sí que puc comparar-los amb els de l’avinguda Catalunya, i el tracte no és el mateix. O amb els d’altres poblacions, en què el criteri de poda intensa és molt selectiva i només en cas de malaltia. El sentit comú em fa qüestionar l’esporgada agressiva de què són objecte, en comptes d’intervencions reduïdes i més individuals, atenent a les característiques de cada arbre. Aquí s’aplica la política de “cortar por lo sano”, mai més ben dit. Cal mutilar cada any cada exemplar de la manera que es fa?

Tinc entès que si un arbre hi ha que pugui minimitzar les ferides d’una mala poda, aquest és el plàtan, també dit plàtan d’ombra. És un dels arbres més fàcils de veure en qualsevol poble o ciutat, en concret per la protecció que ofereixen de l’astre sol. Em comentava un veterà enginyer agrònom que les podes severes suposen endarreriments en el procés natural de creixement d’un arbre i aparició de brots que no segueixen la pauta general de l’arbre. Per pauta general es referia que són branques no tan fortes com haurien de ser ni tan compactades amb el tronc, fet que augmenta el risc de ruptura en un dia de ventada o tempesta. És una teoria ben plausible. 

Arribats aquí, plantejo la pregunta: per què arbres amb quatre fulles en plena primavera? Fàcil de plantejar-se-la quan les primeres calors es fan notar i una ombra sempre és ben rebuda. Que els plataners es posin els galons a l’estiu entra dins la normalitat. Però amb el canvi climàtic tenim unes primaveres més estiuenques que de costum. Necessitem uns arbres en condicions; amb la poda que se’ls hi està aplicant és missió impossible. El temps d’un arbre no és el nostre, i les conseqüències que se’n deriven d’una mala praxi es noten a la llarga. La resposta biològica és a la llarga! Desconec si la progressiva manca de fullatge és símptoma d’envelliment o conseqüència dels condicionaments tècnics que pateixen. Benvingut/da qui sigui capaç d’aclarir el dubte. 

En el llibre La marinada sempre arriba, Lluís Foix descriu el que veu quan passa pel nostre Pati, camí del seu Rocafort de Vallbona: “…plataners que encara avui semblen d’èpoques ancestrals, molt ben esporgats, per cert”. L’estampa d’una àgora com el Pati (així d’encertat l’anomena) amb els arbres pelats no passa desapercebuda, sinó que sorprèn i atrapa el foraster. Altra cosa és si cal que estiguin tan “ben esporgats”. Una percepció feta a primer cop d’ull, però no definitiva.