Jordi Salla Ramon

La Vanguardia del dilluns 8 d’abril sorprenia amb una informació detallada a doble pàgina de l’enterrament jueu ubicat a peu del Maset, descobert fa 17 anys, i tot el procés seguit des d’aleshores fins a data d’avui. El titular era ben explícit: “L’enterrament secret de 84 jueus massacrats al pogrom medieval de Tàrrega.” Hi he pres interès pel que ens hi va quan parlen de nosaltres en la premsa de la capital de forma tan extensa. Un cop llegit el titular, de seguida vaig buscar al diccionari el significat de pogrom: “Massacre de gent indefensa, especialment jueus.”  

En el titular hi ha una reiteració semàntica que insisteix en la part més morbosa de la mort d’aquella pobra gent, acusada de ser la causant de totes les penalitats que va comportar la pesta negra propagada el 1348. Un annus horribilis, considerat per mèrits propis com un dels més desgraciats en els annals de la història europea. Malauradament, hi ha una forta competència per designar l’any més depriment per a l’espècie humana. Tampoc és nou l’odi antisemita contra els jueus. Va passar aquí, igual que en altres llocs. Que si usaven sang de criatures per als seus rituals, que si enverinaven les fonts, que si havien matat Jesús… Com que no se sabia què es manegaven, amb el suport de les autoritats locals qualsevol entrebanc valia per passar comptes amb els jueus, acostumats a ser els cap de turc. Els la tenien votada! Així s’ha escrit la Història.  

El tema de fons planteja una confrontació entre religió i ciència. És una relació sempre complexa, que aquí ha derivat en un pols de força entre les institucions religioses i les deduccions lògiques i precises. Dues forces generals de gran interès que quan cooperen aporten grans avenços, però que han topat amb la boca tancada. S’han acabat imposant els motius religiosos, deixant amb un pam de nas els qui pensaven extreure conclusions interessants dels seus estudis. El desenllaç s’ha precipitat amb un silenci oficial poc compromès, que ha fet veure una cosa per una altra.  

Ens trobem davant d’un nou exemple de conflicte entre aquesta dualitat que a vegades sembla anacrònica i superada, però que la realitat s’entossudeix a demostrar-nos que no és així. Si ho preferiu, per a aquells que considerin la religió com una pantalla superada (poden ser més dels que pensem), en aquest litigi les emocions han triomfat per sobre de les raons. Llàstima, perquè en realitat les dues són més inseparables del que solem creure, però aquest no ha estat el cas. Tot sigui dit amb la voluntat que el lector s’atreveixi a rascar una mica més enllà del titular.  

La versió digital de La Vanguardia afegeix a l’article un seguit de comentaris dels lectors que ajuden a contextualitzar la informació. Vet aquí un resum dels pensaments diversos que suscita la notícia. M’ha semblat interessant oferir-vos-els, perquè en quedi constància escrita. 

• És una barbaritat que hagin tingut aquestes restes al museu de Tàrrega i que no les hagin estudiat. La responsabilitat dels investigadors del museu és molt qüestionable.  

• La discussió sobre la propietat de les restes em sembla obscena. Si aquestes persones van ser assassinades pels habitants d’aquesta població, el que s’imposa és un acte de desgreuge.  

• Els van matar aleshores i els rematen avui. I si els haguessin deixat descansar en pau? 

• Quan unes restes humanes passen de ser una persona a ser patrimoni cultural? Fins quan s’han de respectar els enterraments, si és que hi ha un límit? No hi ha una resposta senzilla.  

• Si poguessin contestar, què dirien? Les seves restes pertanyen a la comunitat que els va massacrar o a la comunitat ètnica i religiosa que els enterrarà com ells haurien volgut? 

• Que la religió interfereixi en l’estudi científic d’aquests fets és una aberració. Haurien de ser els primers a voler conèixer la seva història, abans d’enterrar-los sense cap identificació.  

• D’aquí a una denúncia formal per profanació de tombes hi ha un pas. Són en el terme municipal de Tàrrega, per tant mentre no es demostri el contrari són propietat del municipi.  

• Entre això i exposar el boiximà dissecat a Banyoles, no hi veig diferència. Quins seran els propers difunts que veurem exposats en una vitrina de museu? 

• L’ésser humà té dignitat d’ésser humà. No està bé exposar-lo en un museu com si fos un nino de fira. És propi d’altres temps, però es veu que hi ha algun museu despistat.  

• No es tracta de dogmes o fanatismes, sinó de respecte als morts. La ciència ha de tenir el seu espai i els seus temps, igual que els cossos el seu repòs i respecte.  

• L’interès científic no va més enllà de deixar constància de les barbaritats que es van cometre contra els jueus. Quant a les exhibicions de restes humanes en museus, s’han d’acabar.