Jordi Salla Ramon

Dilluns. Parlo amb un company d’escola, veterà fornit en mil i una batalles. Em diu que el paisatge escolar pinta de mal en pitjor des de la meva jubilació. Em sorprèn que en un any i mig es pugui donar un retrocés com el que m’explica: costa que hi hagi promocions brillants per l’ambient de relaxació i desídia que hi ha, i pel sistema, que propicia la incapacitació dels alumnes per realitzar un esforç continuat. Són alumnes d’ESO mancats de convicció i il·lusió. Sé de què em parla, perquè ho he patit, però m’espanta que la mediocritat domini el panorama. Els bons alumnes no volen donar la nota per no ser assenyalats, i no bufen vents favorables per canviar la tendència. 

Dimarts. Salta la notícia d’una enquesta del sindicat USTEC que revela que sis de cada deu professors de centres públics han denunciat al llarg de sa vida agressions físiques o verbals per part d’alumnes, i que quasi un terç han estat atacats per les famílies. S’ha demanat al Departament d’Educació l’elaboració d’un protocol d’actuació, fins ara sense resultat. La meva experiència m’indica que només es remou cel i terra en cas d’agressió greu, i acostuma a ser una actuació per evitar mals majors i esperar que es refredi la situació. Un cop recuperada la “normalitat”, bon vent i barca nova. Toca encreuar els dits perquè no te’n passi cap altra. Aquí neix la llei del silenci que propicia la impunitat: abans de ser de nou motiu d’enrenou, val més callar.  

Dimecres. Gabriel Attal, primer ministre de França, fa una proclama de la qual podríem prendre bona nota aquí: “Vull una escola de civisme, de normes comunes, de respecte per les normes, dels drets i deures, i de la responsabilitat de tots.” Tal fermesa recorda la seva màxima com a polític: el que està trencat s’ha de reparar, el que està brut s’ha de netejar. Són paraules que al país veí han tingut forta ressonància, en un context de condolença per l’adolescent apallissat fins a la mort a la sortida d’escola en un suburbi al sud de París. Quina sana enveja sentir una autoritat expressar-se amb aquesta claredat. Aquí el conseller/a del ram tira de seguida d’augment de pressupost. Hi ha temes que no depenen únicament d’això, i aquest n’és un. 

Dijous. A La Vanguardia, Susana Quadrado escriu un article titulat “Ningú no vol ser professor d’ESO”, en què formula preguntes demolidores: “Si molts dels que fa 30 anys que es dediquen a l’ensenyament comproven amargament que es van equivocar de professió i d’ofici, qui voldrà posar-se a ensenyar adolescents que creuen que l’abadia de Cluny es diu així per George Clooney? Qui vol ser professor en un sistema educatiu que ha estat arrasat per l’empatx de pedagogia, la burocràcia i les comeses inútils?” Em pregunto quina part de culpa té el professorat a l’hora de crear un ambient tens i exigent que aporti el caliu necessari i creatiu per no abaixar la guàrdia. Aquí rau un element a tenir en compte: trobar l’equilibri necessari entre rigor i motivació.  

Divendres. M’arriba una història d’un jove que pregunta a l’avi com ha pogut viure tants anys sense ordinadors ni internet ni tecnologia… Quantes vegades els alumnes m’havien fet a mi la mateixa pregunta! L’avi li respon: igual que la teva generació avui viu sense pregàries ni tantes altres coses que dignifiquen la persona; quan arribàvem d’escola fèiem els deures a casa, i a la taula i al llit al primer crit; les fotos eren en blanc i negre, però guardaven records molt acolorits; quan jugàvem, ho fèiem amb amics de veritat, no virtuals; els nostres pares ens van donar amor, no playstations ni ticktoks ni mòbils ni videojocs… A veure si captem el missatge! La revolució tecnològica ha canviat el món a una velocitat de vertigen. Sota la seva protecció s’han inventat nous mètodes d’ensenyança donant per suposat que eren millors que els anteriors, amb fracassos espectaculars. No tot el que és nou és millor. Les màquines no condueixen l’alumnat a ser millors persones. Una cosa són les dades (instrucció) i una altra ser més humans (cultura).

Vet aquí una setmana qualsevol d’abril. És un degoteig constant que va cap a la mateixa direcció. La ciutadania, tan asfixiada per un munt de dificultats, no sé com s’ho pren, però a mi em resulta intolerable que aquesta nostra classe política que tant presumeix d’honradesa, no sigui capaç de posar fil a l’agulla per aplanar una problemàtica gruixuda que a casa nostra no para d’agreujar-se. Estem en campanya electoral i el discurs educatiu, quan hi és, resulta pobre de solemnitat. 

Els mals resultats de les proves PISA publicats al desembre fan enrogir. Un descrèdit com aquest exigeix una reacció en tota regla, però no. Admetent que res pot ser d’avui per demà, que al cap de mig any puguem explicar una setmana com aquesta causa paor. Posem-nos les piles ja!