Els humans que tinc a casa ara no viuen ben bé al centre de Targat, o sigui de Tàrrega. El nostre domicili, que es veu que és una paraula que ve d’una època quan hi havia legions romanes amunt i avall, és de categoria, o sigui que la nostra casa és força gran. Jo l’he revisada de tots cantons per a assegurar-me que no hi ha bestioles, siguin de dos, quatre o cent peus, i els puc dir que m’agrada que sigui la meva. L’altra d’abans també era xula i brutal –com diu massa sovint l’Albert, que a vegades em fa de matalàs per dormir– però hi havia massa soroll de terrasses, gent bevent coses que no eren aigua i després se'ls assentaven malament, i uns estris que els meus germans odien perquè quan els veus venir ja els tens damunt la cua: motos!

Per als dies que s’acosten diu que han il·luminat els carrers, no tots, amb cosetes penjant. Aquí a la meva casa pengen també cosetes a la barana de la terrassa, amb campanetes i garlandes que no em deixen tocar sense cap justificació. Una vegada que vaig grimpar a la barana, que necessitaria una bona capa de pintura, ell, el que va d’artista i escriptor i publica aquí, es va enfadar molt, o es va espantar, no ho sé, perquè em va agafar en braços tremolant: jo sí que tremolava des de dalt dels seus 1,90 d’alçada! Diuen que els gats tenim més de seixanta modulacions per a fer-nos entendre pels humans, i no hi ha manera: sap una mica de francès, però de gatonès en va peix.

No entenc encara d’on els ve aquesta dèria de posar coses brillants, boles, estrelles, campanetes i figures per tota la casa, i el que és pitjor, sense deixar que jo hi jugui. Una vegada recordo que vaig arramblar amb una bola de color vermell tan gran com el meu caparró i després de tocar-la amb les meues mans tota la tarda, la vaig amagar al meu cabasset del matí. Al vespre, quan van tornar d’un lloc que es veu que és gran i es diu Lleida on diuen que hi canten, la tenia al cabasset de la tarda, sota meu, fins que se’n van adonar. Injustament, ells la van posar en una safata amb pinyes, branquetes i fulles grans de no sé quins arbres, que jo soc urbanita i no hi entenc.

Enguany no sé si faran cagar el tió. Sembla un paio quiet com un estaquirot, segur que perquè és sota una manta ben tapadet, al qual li donen bastonades i després li treuen confits, neules, torrons i tot de coses dolces de ves a saber on, i no vull ni pensar-hi que jo soc molt net, com tots els felins, i no se m’acudiria tocar res que hagi estat prop del cul.

Aquests dies, si els queden diners després de comprar menjar especial diuen que més car i sobretot l’oli, van per tot arreu amagant paquets ben embolicats amb uns llacets que es veu que es donen. I jo què? Un any la família em va regalar un joc de safates per al menjar, sense menjar!

El que em diverteix més és remenar-los les boles de colors i no me les deixen ni que mioli fins a les dotze del vespre. Ja us ho havia dit?

Ara han muntat una cosa que li diuen pessebre i em contaven les figures que hi anaven posant. Ell, el Claramont, té una mania especial a recalcar que els tres reis no ho són i que venen d’Orient i eren mags. Quan ha trobat figures amb corona les ha rebutjat sistemàticament, fixa’t tu com és! Les altres figures les posen quasi totes mirant a una caseta que ell ha fet, perquè diu que l’establia ha de ser obra artística de cadascú, al seu gust. Jo diria que l’ha feta a la mida del prestatge on l’encabirà, però potser són coses meves.

Aquí on us dic hi ha més persones: un pastor carregat amb una ovella, un noi o noia amb ales dalt de l’estable, una dona que treu aigua d’un pou, gent amb eines del camp, un home que assenyala el cel i no us ho creureu, un senyor que fa les seves necessitats allà, però no a la sorra com jo, no, ho fa amb el cul a l’aire! 

Hi ha un riuet fet amb paper de plata, travessat per un pont, unes senyores rentant la roba –i aquí ella, la Montse s’ha queixat d’un virus anomenat sexisme– i unes oques, una ovella desproporcionada de mida i un cigne que o s’ha despistat de lloc o l’Albert ja no sabia on posar-lo. Ah, i el més important, hi ha una parella que intenten, suposo, dormir allà, amb una criatura acabada de néixer. Han buscat un allotjament barat però no els volien enlloc, els feien fora amenaçant-los amb malvestats i dient-los que eren forasters i diferents. L’Albert diu que per desgràcia, sempre hi ha hagut refugiats per culpa de guerres i altres desgràcies i que ell és partidari d’acollir. Jo també, és clar, que hi estic a favor, ja que em van adoptar i si no fos així m’estaria al carrer passant fred o potser ja no hi seria, en aquest món. Encara que he de dir la veritat i és que jo soc qui els vaig adoptar a ells.

Ah, m'ho deixava! Dins les tres parets i mitja d’aquest lloc que us dic, hi han posat un bou gros i panxut i una mula que deu ser catalana donat que té un color bonic i un físic de primera. Ell, l’articulista, diu que hi són per a donar escalfor als tres i sobretot a la criatura. Bona pensada. Ep!, i si m’hi poso jo al costat, voleu dir que no els aniria millor? Aprofito que ell està llegint uns papers per trobar idees per parlar del Felí Nadal, i m’hi poso. Crec que tots plegats m’ho agrairan d’allò més.

No sé pas què s’empatollarà per a la revista, espero que estigui inspirat, i si no, ja li miolaré aquestes idees per a commemorar les Pasques. 

Fionn