Arriben les festes de Nadal. Bons sentiments, regals, bones cares, algun lot en què tot és molt bonic i tot queda en un racó, galets, neules i torrons, tions cada vegada més estranys, felicitacions, la rifa que no toca mai, especials a televisió que sempre són iguals i els veu tothom (i tothom nega veure'ls)... I al cinema passa el mateix. Cada any, si o no, hem de veure ¡Qué bello es vivir!, 1946, amb el sempre entranyable James Stewart. I sí, és una gran pel·lícula, aparentment un conte senzill i ple de tendresa. No explicaré de què va, ni com va. És un film paradigmàtic, obvi per a Nadal, amorós i, si es mira entre línies, carregat de mala llet. I és aquella mala llet soterrada, plena de crítica i amb incisives invectives sobre l'amor, la societat i el sexe... Sí, sí, el sexe per Nadal... Va tenir poc èxit, va tenir cinc nominacions a l'Oscar i va marxar-ne amb les butxaques buides... James Stewart & Frank Capra, el director, van fer tot el possible, molts anys després, que la pel·lícula fos acolorida artificialment. No en van sortir.

El fet de repetir-la tot sovint es molt simple: als anys seixanta, el copyright (els drets) del film va caducar, i va obrir les portes a la seva exhibició a les cadenes televisives. Vet-ho aquí!! No eren rucs els que ho van aprofitar: davant d'un Nadal cada vegada més materialista, programaren una pel·lícula que va ser referent per algunes generacions i recuperarem l'esperit nadalenc atàvic... No deixa de ser una actuació materialista? En fi, durant la pel·lícula veureu que el pobre James Stewart no para de suar. De valent. No eren efectes especials, ni maquillatge afegit, ni gotes d'aigua... No!! Encara que ambientada durant el Nadal, la pel·lícula es va rodar en plena onada de calor, a l'estiu... I el vestuari, gros i feixuc, no hi ajudava gaire.

Però jo tinc una pel·lícula inevitable cada Nadal. M'obligo, jo mateix, a revisar any rere any, Nadal rere Nadal, Plácido, film de l'any 1961, de Luis G. Berlanga, presentada a Canes i nominada a l'Oscar. Un clàssic per al cinema espanyol, una de les pel·lícules més rodones de Berlanga.

Amb un humor àcid i penetrant, amb una aroma satírica, retrata la falsa moral d'una època crua i dura d'aquella Espanya, que va ser terriblement esperpèntica. José Luis López Vázquez, Elvira Quintillà, Manuel Alexandre i un impressionat Cassen (Casto Sendra) retraten uns personatges empaitats per la necessitat, la doble (o falsa) moral, que acaben atrapats per un eslògan tan tètric com malèvol: "Ponga un pobre en su mesa"... La censura es va adormir? I mira, uns dies més sense parlar de Napoleón.