Carlos Pumares era crític de cinema, comentarista i una figura única i molt particular d'aquest univers del món del cinema. Va desaparèixer fa unes setmanes, als vuitanta anys, deixant un llegat enlluernador: premsa escrita, ràdio, televisió, algun llibre i una presència absorbent... També guionista de títols oblidables (quatre pel·lícules irrellevants) i una sòlida saviesa cinematogràfica: va ser qui triava les pel·lícules al programa de TVE 1 La clave, quan la televisió era en blanc i negre, es fumava amb ganes, i després de la pel·lícula hi havia un debat amb gent de molts colors, opinions i educació. Era implacable i molt amic de les rèpliques.

I unes rèpliques dures i contundents. A televisió també va crear un personatge a Crónicas marcianas, ja a Antena 3 amb Xavier Sardà. Acostumava a parlar molt fort, cridava, deixava anar paraules gruixudes... Pero era un personatge que aprofitava per exagerar aquell caràcter seu dur i esquerp. I al contrari, era una enciclopèdia cinematogràfica ambulant: tenia més de 20.000 títols entre VHS, DVD, Blue Ray... I cada any feia, puntualment i a la ràdio, un especial sobre la pel·lícula 2001, una odissea de l'espai. Era al seu programa Polvo de estrellas, a Antena 3 Radio, sempre després del famos SuperGarcia, fet que li assegurava un bon feix d’audiència. I tenia un bon plec d’anècdotes. Quan s'acomiadava despedia sempre deia: "Carlos Pumares, con P de puta". I una altra que, ho he d'aclarir, no sé si és certa o es una llegenda urbana. A mi m'ho va explicar un periodista (no diré qui) al festival de Sitges. Ah! No hi pensava: Pumares va ser al festival de Sitges, on, de fet, en va ser un dels impulsors. Jo hi vaig coincidir dos o tres vegades, pero mai hi vaig arribar a parlar, la seva presència imposava. Anem amb l'anècdota. Madrid, any indeterminat, som dins la sala d'un cine i la pel·lícula ja ha començat. De sobte, sona un mòbil i la seva propietària no pot aturar-lo. Està nerviosa. Pumares s'alça del seu seient, es posa dret al mig del passadís i, encarat al projeccionista, diu en veu forta: “Vols fer el favor de parar la projecció, que aquí hi ha una noia que vol parlar per telèfon.” Una mostra d'aquest esperit lliure, indomable, que era Carlos Pumares.

Meryl Streep ha rebut el premi Princesa d’Astúries, i jo me n'alegro molt. Molt per ella i molt per al món del cinema. Lo de princesa d’Astúries tant me fa... Molt per ella, una de les actrius més grans, versàtils i properes. Em provoca empatia, simpatia i molt respecte per la seva descomunal carrera. Pel seu discurs sempre crític i destacant, també sempre, l’apoderament (que m'agrada poc aquesta paraula). Crítica amb el, seu, món del cinema, que, diu, nomes es mou pels diners, i ho diu una de les actrius més ben pagades, que mai ha fet ostentació de luxe, sempre senzilla, excepte a les inevitables catifes vermelles. No em posaré aquí a desgranar títols i més títols, no. Només un afegit d'un aspecte dels seus papers i la seva interpretació que no s'ha considerat gaire: la seva habilitat per utilitzar els accents. Si veieu la seva interpretació de Margaret Thatcher amb els ulls tancats creureu que es la mateixa Thatcher... O el deix italià a Els ponts de Madison... o a La decisió de Sophie... o a Memòries d'Africa... Fins i tot a aquells dos raves anomenats Mamma mia.