Parlava l'altre dia de com Meryl Streep dominava l’ús de diferents accents per millorar, o complementar, les seves interpretacions. Això, que no vaig esmentar, li va merèixer tres premis Oscar i vint-i-una nominacions, l'actriu que en té més.

Hi ha altres actrius i actors que han fet valdre un altre aspecte, potser mai tan valorat: la presència física. I no parlo d'aquestes torres humanes plenes de múscul i aquestes senyores voluptuoses i espectaculars, amb uns nivells artístics bastant escassos. Els gestos, les mans, les cames, els ulls, el caminar... Exemples: John Wayne era un actor limitat, però quan el veies caminar, moure els braços, sabies cap on aniria el cop de puny. Si us fixeu, a l'inici del film Centauros del desierto el seu caminar és trist, el seu gest és cansat, ha perdut la guerra. Quan la pel·lícula acaba, el seu caminar mostra, d'esquena, un home no cansat, derrotat. Només veient el seu físic, i torno a dir, d'esquena, entenem que ho ha perdut tot. I tot només en una escena, un dels millors finals de la llarga història del cine. Camina cap al no res, i rere seu es tanca una porta, que és la mort moral d'un mite i d'un gènere, el western, i només caminant.

Un altre exemple: Bette Davis era una dona menuda, i tampoc era un cànon de bellesa. Però era una actriu aclaparadora, magnètica, enèrgica i, a vegades, força pertorbadora. Reviseu, sinó, Eva al desnudo o ¿Qué fue de Baby Jane?. I preguntareu, on residia aquella força? Aquell magnetisme amb tan poc físic? La resposta és simple i contundent: als ulls! La seva mirada era hipnòtica, i amb ells podies desxifrar la personalitat dels seus personatges. Fins i tot li van dedicar una cançó, Bette Davis Eyes, de Kim Carnes, amb molt èxit als, cada vegada mes, llunyans anys vuitanta. I podríem parlar del menut però implacable James Cagney, esbojarrat a Al rojo vivo, amb la cara desencaixada i cridant: "Mira, mare, soc al cim del món!!!", absolutament desfermat amb una actuació gestual impressionat. Res a veure amb aquella escena de Titanic, en què un insofrible, insípid i insuportable Leonardo DiCaprio, cridant que era el rei del mon, agafat a la pobra Kate Winslet que feia cara, tota la pel·lícula, de dir: "I jo, què redimonis hi faig aquí?" I aquí entra la química. Aquesta parella, DiCaprio i Winslet desprenien la mateixa química que hi pot haver entre un meló i una gamba.

Química és el que irradiaven William Hurt i Kathleen Turner a Fuego en el cuerpo i la que imposaven Humphrey Bogart i Lauren Bacall; el mateix Bogart i Katharine Hepburn a La reina de África... Jack Lemmon i Shirley MacLaine a El apartamento i Irma la dulce... El mateix Lemmon i el seu inseparable Walter Matthau a En bandeja de plata o la imprescindible Primera plana... I sí, també hi havia química entre Terence Hill i Bud Spencer a Le llamaban Trinidad i succedanis...

I química eròtica entre Glenn Ford i un guant i Rita Hayworth a Gilda... Ah! Sabíeu que Gilda es un aperitiu típic al País Basc? Es allò que s'anomena un "pintxo", tan senzill com clavar olives, "piparras" i anxoves en un escuradents llarg i preferiblement quadrat. I li van dir Gilda per verda, salada i una mica picant. Cal recordar que la pel·lícula Gilda va ser, aquí, terriblement escandalosa i motiu de pànic per part del sector mes ranci del règim franquista. Que, de fet, de rancis ho eren tots.

En fi, he pogut acabar sense parlar de Napoleón, quina mandra em fa!!