Les opcions polítiques que ens quedaven eren les dretes i les esquerres. El problema era distingir-les, ja que de vegades, tot i la diferència de les promeses d’uns i altres en campanya, les polítiques d’un costat no diferien gaire de les de l’altre, un cop es posaven a governar. 

Aquest problema s’agreujava pel fet que aquestes dues opcions s’expressaven només a través de partits. Això era un problema, per molts factors: per la seva estructura jeràrquica i gens democràtica, pel seu aparell burocràtic, per la paràlisi de pensament que provocava en militants i votants... Però el factor principal era la seva concurrència a unes eleccions democràtiques en les quals s’entenia l’elector com a consumidor, el partit com una marca que volia vendre el seu producte, i la nit electoral com una mena de «night show» en què tots podíem contemplar l’espectacle de la «participació» política. En resum, vam veure clar que la política de partits era el model mercantilista aplicat a la gestió d’allò públic, i això es traduïa en populisme. 

Un altre dels efectes de la concurrència dels partits en un estat democràtic era la seva impossibilitat intrínseca de posar-se d’acord. Un partit de dretes no podia estar mai en res d’acord amb un partit d’esquerres, i viceversa. Així, al final, el nom feia la cosa: una proposta era «de dretes» perquè la defensaven els partits de dretes i, per tant, els partits d’esquerres havien de dir una cosa diferent, la qual era, per aquest mateix fet, un discurs d’esquerres. 

Però tot això ja ho sabíem des de feia molt de temps, i li havíem posat un nom: pensament únic. Fins que un dia, degut a l’augment desbocat del preu diürn de l’electricitat, vam començar a formar una societat paral·lela que vivia de nit. Vam anar sortint discretament del sistema, sense aspirar a cap revolució. Cada cop érem més, i sense necessitat de convèncer ningú ni de fer proselitisme. Aquest fou l’origen dels carapàl·lides, els quals hem acabat formant una civilització independent dels cararosades, autogestionada, sense dependència d’aparells burocràtics de cap mena (partits o estats), i on els drets s’estableixen a partir de les necessitats reals. 

Però ara resulta que hi ha cararosades que repeteixen el lema «Ni de dretes, ni d’esquerres», que es manifesten contra la burocràcia de l’Estat i dels partits tradicionals, i que s’emblanqueixen la cara per camuflar-se entre nosaltres. A desmaquillar!

El problema que tenim ara ja no està en distingir dretes i esquerres entre si, sinó distingir-les d’aquells que critiquen aquesta mateixa dicotomia. Per fer-ho, hem de saber des d’on la critiquen. Des de la neutralitat (pretensió impossible) o des d’una organització que actua darrera els partits? Des d’on fan aquesta crítica a l’Estat? Des de l’anarquisme llibertari? Des de col·lectius autoorganitzats de Kellys, taxistes, aturats, soldadores, jubilats, fusters, prostitutes, mecànics, mestres, enginyeres...? O bé des del mal anomenat anarcocapitalisme?

És així com ens venen a buscar, com pretenen acabar amb la nostra civilització: fent veure que són dels nostres. Per això haurem de tenir a punt el desmaquillador i posar en guàrdia les nostres facultats mentals i tota la nostra capacitat de pensament per evitar l’engany del nou discurs populista, feixista, ultradretà, o digueu-li com vulgueu. Si en voleu dir anarcocapitalisme, sapigueu que és una contradicció en els termes, ja que el capitalisme necessita un aparell estatal, legal, i policial per sobreviure i assegurar els «drets» de les corporacions, fins que aquestes no tinguin ja cap obligació cap als individus, i en canvi aquests es vegin obligats a treballar per elles. «Ni de dretes, ni d’esquerres, sinó tot el contrari», xarlataneria per liar la troca. Carapàl·lides! Desmaquilleu! Penseu!