Benvinguts al curs accelerat per defensar-se en cas de guerra! Perquè la guerra no s’origina en el camp de batalla, sinó al seu laboratori de creació. És allà on es posa en marxa la gran màquina invisible del discurs, la diplomàcia i l’estratègia. El seu objectiu és, bàsicament, anorrear el pensament. Per tal de sobreviure com a ésser pensant enmig de la guerra mediàtica, val la pena tenir en compte algunes claus per desconstruir i desactivar els missatges-bomba llençats des de tots cantons. 

«O et posiciones contra els terroristes, o és que ets un d’ells.» Et sona? Només aquesta afirmació ja conté unes quantes fal·làcies que molt sovint es branden per buscar adhesions a una determinada causa. Una d’elles és la de l’home de palla: fer una caricatura del contrincant, assimilant-lo amb els seus aspectes més desagradables, per poder atacar-lo més fàcilment i desacreditar el seu discurs. En aquest cas, assimila tot un col·lectiu o una ideologia amb les pràctiques bàrbares d’alguns dels seus acòlits, per fer-ne una caricatura espantosa: «els palestins», «els jueus», «els independentistes», els «nacionalistes», els «anarquistes»... n’hi ha per a tots. 

Aquesta maniobra en facilita una altra: la fal·làcia ad hominem, que consisteix a atacar la persona o el col·lectiu, en lloc de valorar les seves raons. Com que són terroristes, o fanàtics, o irracionals, o histèriques, o malfollades, no s’ha de tenir en compte cap de les seves propostes o reivindicacions. Però encara que fossin encertats aquests qualificatius, això no és raó suficient per descartar d’entrada les afirmacions o les peticions d’algú. 

L’altra fal·làcia que s’amaga en aquesta afirmació és la falsa dicotomia, aquella que et posa entre l’espasa i la paret. O bé em dones la raó, o és que ets un terrorista (o un fatxa, o un nazi, o un traïdor...). Aquest acorralament consisteix a reduir totes les possibles formes de pensar a només dues, de les quals només una és la bona. 

També trobaràs que, per reforçar la teva adhesió a una causa, faran ús de la fal·làcia ad populum, encara que sigui amb notícies falses, com que «els dolents són tan dolents que fins i tot han decapitat nens petits», i «si no massacrem ara els terroristes, aquests escamparan el terror per tota Europa». La fal·làcia ad populum vol remoure les emocions de l’auditori. Es tracta de produir por, llàstima o bé tot el contrari, de tranquil·litzar el poble amb afirmacions com: «no permetrem que el conflicte traspassi les fronteres de la nostra civilització», o «exigirem que es garanteixi l’ajuda humanitària, però que no es deixi sortir la població afectada» (no fos cas que aconseguissin arribar fins a casa nostra i els haguéssim d’acollir... aquests no!) 

Quan intentis denunciar la barbàrie i el genocidi que s’està cometent amb el beneplàcit dels més poderosos, et diran que «els atacats també han fet moltes víctimes» i ja t’hauran colat una fal·làcia tu quoque, que consisteix a justificar els propis mals, no pas amb raons, sinó amb els mals dels altres, és a dir, a defensar-se atacant. 

I si així encara no et convencen, et llençaran un «totes les víctimes són iguals, i tota violència és condemnable». Es tracta d’un hàbil truc per confondre víctimes i botxins, el de la premissa falsa: es basa en el supòsit que els dos contendents parteixen d’una situació d’igualtat, però aquesta és una suposició falsa. És el cas dels que pretenen fer passar les lleis de gènere per lleis contra els homes, o bé equiparar les víctimes de la guerra amb les de la dictadura. El context de la guerra a Gaza és que Israel exerceix i ha exercit la seva superioritat sobre el poble palestí de manera continuada fins a límits insuportables per a qualsevol persona, però obviar aquest fet fa que no es parli del dret dels palestins a defensar-se. 

N’hi ha moltes més, de fal·làcies, però per començar ja està bé. Un últim consell: «Pensa, i que no t’enxampin!»