Just aquests dies celebrem, que no he entès mai per què diem que celebrem quan la realitat és que no hi ha res a celebrar, i a mi m’agrada més dir “commemorem”, que vol dir recordar, el dia de la NO-violència contra les dones, que també és trist que ho hàgim de recordar. Malauradament, cada cop són més freqüents aquests actes anomenats de violència de gènere i no hi ha cap dia que no tinguem notícia d’alguna nova agressió generalment amb finals tràgics. Tràgics però sovint molt previsibles i potser evitables.

La violència de gènere és definida per les Nacions Unides com aquells actes vers les dones i nenes que “puguin tenir com a resultat un dany o sofriment físic, sexual o psicològic per la dona, així com les amenaces d’aquests actes, la coacció o la privació arbitrària de la llibertat, tant si es produeixen a la vida pública com a la privada”, que sovint molts es donen en el mateix àmbit familiar.

I la violència de gènere, lluny de disminuir, és una xacra que per desgràcia va en augment. I el pitjor de tot és com que els éssers humans ens acostumem a tot, i una mort més deixa indiferent tothom (només cal mirar les notícies i els horrors de les guerres i com deixen immutable gairebé tothom). Fins i tot quan la víctima té una edat primerenca, quan no arriben ni a adolescents i haurien de jugar i, en canvi, algunes potser no hi han deixat la vida, però sí la dignitat; dones que pateixen violència física i psíquica, maltractaments i abusos, que no estan censades ni comptabilitzades i són moltíssimes més de les que coneixem o en tenim notícia. Dones, nenes gairebé, atacades per grups nombrosos d’homes, bèsties,  com el cas de “la Manada”, o el de la noia de Manresa o tants d’altres més recents i que demostren que no són casos aïllats. 

Ara, ja em perdonareu, però a mi el que em fa por de veritat és el discurs que manté Vox i sentir una dona representant d’aquest partit dient que no és violència de gènere i que tots som iguals. Amb el que ens ha costat arribar fins aquí, que a dia d’avui encara hàgim d’aguantar sentències que diguin que no és violació sinó abús sexual el fet que una colla de 5 o 6 brètols violin repetidament una pobra noia indefensa, com perquè ara ens vinguin aquests troglodites i retrocedim en el temps; com amb tota la resta, d’altra banda. Però, que a sobre qui ho digui sigui una dona? I que una dona d’aquest mateix partit ens digui que hem de tornar a cosir botons...? Que d’aquí a haver de tornar a estudiar el manual de l’esposa perfecta dels anys 50, aquella que portava les sabatilles amb la mateixa dignitat que els cops o les banyes només hi va un pas.

I algú un dia va dir: “Passa moltes vegades, massa i tornarà a passar, per desgràcia, i hem d’intentar posar-hi remei, però ens calen instruments, ens cal més voluntat, més implicació, més solidaritat, menys por, més empatia i sobretot una societat més justa, menys frívola i més educada en el respecte mutu.” Jo ho subscric totalment. I per això, malgrat no m’agradi “celebrar”, crec que són de gran rellevància les protestes, campanyes i projectes que es duen a terme aquest dia per impulsar un canvi social. 

El 25 de novembre sortirem al carrer per totes, per nosaltres, per les que pateixen, per les que no han tingut sort, per les que van patir i ja no hi són, per les víctimes col·laterals d’aquesta violència i que sovint en són testimonis veient com el seu progenitor o la parella de la seva mare l’assassina sense miraments davant seu, per les nostres filles i pels qui vindran, direm ben fort PROU. NO A LA VIOLÈNCIA CONTRA LES DONES.