“Esta es la hija de puta del que mataron.” Són les paraules que la filla del propietari d’una cafeteria a qui ETA va matar per ser d’ultradreta... sentia això cada dia després d’enterrar el seu pare.

“Qué cojones voy a decirles a las víctimas, si no recuerdo sus nombres.” Això ho va dir Iñaki Rekarte a Jordi Évole (sí) fa molts anys.

“L’assassinat de Yoyes va ser una estratègia política. Li van demanar que no parlés amb el ministeri de l’Interior, i no va fer-ne cas.” Yoyes, àlies de Dolores González Katarain, era una etarra penedida, i per refer la seva vida, excompanys de la banda la van matar quan anava de la mà de la seva criatura de 6 anys..., això són paraules de l’ara famós Josu Ternera.
Uns dies abans d’iniciar-se el Festival de Cinema de Sant Sebastià, s’enceta la polèmica: Es projectarà el documental-entrevista a l’històric dirigent d’ETA, José Antonio Urrutikoetxea Bengoetxea (Josu Ternera), dirigit per Jordi Évole (sí) i Màrius Sánchez.

Una carta signada per més de 500 persones, intel·lectuals o no, només cal veure els signants, en demanen la retirada de la programació. Ah! Ho demanen sense haver vista la pel·lícula. Apuntaven que era un cert blanqueig d’ETA. Si veieu qui signava aquesta iniciativa, us fareu càrrec del pensament, encara sectari, de segons qui: Fernando Savater, Félix de Azúa, Andrés Trapiello, Fernando Aramburu i altres.

Els van oferir una projecció privada i s’hi van negar. Així anem. La projecció per a la premsa i per al públic va discórrer amb total normalitat, i la crítica ha estat unànime: professionalitat de Jordi Évole (molt documentat i molt prudent) i una estultícia enorme d’aquest personatge, Josu Ternera.

Aquesta persona, dirigent d’ETA durant molts anys, fins i tot justifica un atemptat tan sanguinari com el d’Hipercor, que van evacuar l’edifici quan els van avisar... geni i figura.

Fa anys vaig conèixer a Madrid, jo feia allò que en deien servei militar, una persona molt agradable que era guàrdia civil. Cap problema, mai. De conversa molt cafetera i amb una intrigant impertorbabilitat, em va explicar que, als anys de plom, feia guàrdies a la central de Lemoiz, on la banda ETA va segrestar un enginyer (Ryan, no recordo el nom). El guàrdia civil que vaig conèixer el van traslladar a fer guàrdies a la nit a uns penya-segats vora el mar. I em va explicar, amb una fredor que feia por, que més d’una vegada va estar molt a prop de llençar-se al buit...

Costarà molt admetre qui era culpable i qui ho va permetre. Un petit (gran) homenatge a qui hi va posar pensament, tàctica i molta política per acabar amb tot això: 

Gràcies, Alfredo!!