El país va viure un boom abans de la crisi financera, basat en dos pilars, el turisme i la construcció, la qual cosa va fer augmentar l'ocupació, però mitjançant un model de salaris baixos, el qual no es una opció, ja que l'economia creix gràcies a una productivitat elevada, una cosa que mai s'aconsegueix amb salaris baixos sinó invertint en tecnologia i en persones. Per això es necessari que Espanya aposti per altres sectors de mes valor afegit, que a més comporten llocs de treball de mes qualitat i millors sous.

Vint anys després, el principal problema de l'economia espanyola no és la creació d’ocupació, sinó el tipus d’ocupació i la falta de productivitat. 

A Espanya i falten treballadors en hostaleria, construcció i en totes les ocupacions que els espanyols ja no volen fer, perquè estan molt mal pagades. Hem entrat en una dinàmica en què necessitem cada vegada mes immigrants, mentre que el poder adquisitiu dels treballadors poc o gens qualificats i fins i tot dels qualificats és cada vegada més baix, un clar exemple el tenim en el sector sanitari. Per això es produeix la paradoxa que arriben un gran nombre de treballadors i en paral·lel han d'emigrar un altre bon nombre de professionals qualificats. És com si estigués mal vist remunerar el talent. Acostuma a ser habitual que un directiu d'una empresa és substituït en el moment de la seva jubilació per un altre de molt més jove al qual no li donen, i en molts casos no li donaran, ni l'estatus ni el salari que estava assignat a aquell lloc de treball.

Espanya té un altre problema estructural, i és que és el país d'Europa amb un major nombre de treballadors sobrequalificats, o sigui que si bé tenen unes competències determinades, no es corresponen amb les necessitats d'avui en dia. A Europa estem en mig d'un canvi en les organitzacions: fer realitat una economia descarbonitzada a través de les energies renovables i la digitalització, i per això es necessita que els treballadors adquireixin competències específiques. Necessitat que es fa extensible no només per als que busquen una ocupació, sinó també per a aquells que tenen una feina que s’està transformant o una altra que està en perill d’extinció.

Un interrogant és si la digitalització de les empreses i de totes les organitzacions en general a través de l’aplicació de la intel·ligència artificial, farà augmentar o no la desocupació. Les autoritats laborals de la UE creuen que això no passarà, ja que en aquest espai comunitari tenim un nivell d'atur molt baix i una societat més digitalitzada.

Un altre fet que es produeix, com exemple de la disfunció del mercat laboral, és l'abús dels joves treballadors i la contractació dels falsos autònoms. A Espanya es calcula que n'hi ha 300.000.

Una important variable que vincula ocupació, salaris i benestar social és la productivitat de cada país. Entenen per productivitat la quantitat de béns i serveis produïts en un determinat període de temps per la combinació de dos factors: capital i treball. Doncs el cas és que l'economia espanyola té una de les productivitats mes baixes de la zona euro, sent un mal crònic que moltes vegades passa per alt, perquè ho amaguen els sous baixos dels treballadors, com és el cas d'aquelles empreses que volen ser competitives amb aquesta política salarial. Una major productivitat ens aportaria millors sous i també més recaptació d'impostos.

Entre les causes de la baixa productivitat tenim el baix nivell formatiu dels nostres treballadors, una escassa cultura empresarial especialment entre les PIMES (petites i mitjanes empreses), un minifundisme empresarial basat en PIMES i una escassa inversió tecnològica. El que fa necessari que les nostres empreses fomentin la inversió en I+D (Investigació i Desenvolupament), promoguin l’educació i la formació de qualitat, fomentin una cultura empresarial de més nivell, impulsin la flexibilitat laboral i afrontin la necessària transformació digital.

És com si les noves tecnologies, intel·ligència artificial inclosa, estiguessin sent utilitzades per les empreses només per abaixar costos, però no per donar noves oportunitats als treballadors amb ocupacions més qualificades i més ben pagats. Incrementar la productivitat només per augmentar els beneficis, ens pot conduir al precipici. En la mesura que els joves cada vegada tenen més dificultats per pagar la hipoteca, els lloguers o arribar a final de mes, es rebel·len contra un sistema que no els permet prosperar.

Aquesta seria una de les raons, entre moltes altres, per la qual se senten més atrets pel populisme, tant d'esquerres com de dretes. Per als primers, cal posar fi al capitalisme per preservar la democràcia com propugna Sumar; per als segons, com és el cas de Vox, per limitar la democràcia i així preservar el capitalisme.

Tots dos s'equivoquen, ja que capitalisme i democràcia es necessiten per prosperar. És cert que a Espanya el populisme no és encara un moviment majoritari, però no s'ha d'oblidar que Sumar i Vox són peces clau per formar govern, i decisius en molts casos per a la governabilitat del país.

Per tant, és una mala idea crear ocupació de baix valor afegit, i que paral·lelament el poder adquisitiu dels salaris es desplomi. No és una casualitat que Espanya sigui un dels països d'Europa on els treballadors, especialment els més joves, hagin perdut més poder adquisitiu des que es va iniciar la gran crisi del 2008.

Tampoc no és casualitat que la renda per càpita estigui un 30% per sota de la mitjana europea, o un 40 % de la l'Alemanya. No es tracta d'un problema de partits o de dirigents polítics, ja que és una tendència que han mantingut presidents tant de partits d'esquerres com de dretes, com Aznar, Zapatero, Rajoy i Sánchez.