Arran de la crisi econòmica del 2009 les diferents CCAA van haver d'imposar importants retallades en pressupostos de les competències referides a la Salut i a l'Ensenyament. Catalunya, amb un govern de CiU presidit per Atur Mas, va ser la primera CCAA a aprovar importants retallades i a més les més importants d'Espanya, la qual cosa li va servir per presumir de ser en aquell moment un eficient tecnòcrata. Això va deixar la Salut i l'Ensenyament públic català en una situació de perillosa precarietat que encara dura i ha provocat a més, durant molts anys, la fugida cap a altres països dels millors professionals d'aquests àmbits competencials, com ara professors, metges o infermeres. Deixant importants responsabilitats en mans de becaris o com a molt de joves titulats amb molt curta experiència o d'emigrants posseïdors de títols professionals de poca entitat, als quals se'ls contracta de forma precària i se'ls paga amb sous vergonyosos. Mentre els professionals del viure de la política estan cobrant també sous vergonyosos per com d'injustament alts que son.

Per altra banda, a Espanya tenim una pressió fiscal del 4 % del PIB, la qual no para de créixer i se situa per sobre de la mitjana de la Unió Europea, i a la cua d'aquests països pel que fa a competitivitat fiscal. Doncs a Catalunya, governi qui governi, dins d’Espanya és la CCAA amb la major pressió fiscal en relació als impostos propis, dels quals té competències, gravant de forma quasi confiscatòria els ciutadans catalans. Sent, per tant, el resultat del govern de partits d'una esquerra populista espanyola, més qualsevol dels partits catalans actuals governant a Catalunya.

Ens queixem amb raó de la centralitat de les infraestructures a Espanya, on tots els trens AVE entren i surten de Madrid, o les carreteres i autopistes són també radials igual que el tren, on Madrid té el major aeroport d’Espanya amb quasi tots els vols intercontinentals o el projecte del corredor Mediterrani que creuant els Pirineus també es vol que surti i arribi a Madrid. Doncs aquí a Catalunya tenim la mateixa centralitat de Barcelona respecte a la resta de províncies, especialment Lleida, perquè és una vergonya l'estat de totes les carreteres i trens de la província de Lleida. Una clara evidencia del que he dit ensús és observar que quan s'agafa l'autovia A-2 Barcelona-Lleida, en el tram Barcelona-la Panadella el paviment està en perfecte estat però al creuar el límit de la província de Lleida se'ns mostra una província decadent reflectida en un paviment ple de pegats o de forats directament. I no invito a agafar el tren R12 Tàrrega-Manresa-Barcelona, perquè només és útil per recordar les vies, màquines i vagons del segle passat, útil per a una passejada turística de tres hores i mitja. Per no dir la carretera C-14 Andorra-Tarragona, d'un gran volum de trànsit, que continua sent una carretera comarcal.

I recentment en el desplegament de la nova Llei de l'Habitatge, en aquella part que s'ha cedit competències a les CCAA, pel seu desenvolupament, Catalunya ha estat la primera a regular-la i a més amb caràcter més perjudicial i restrictiu al dret de la propietat per als propietaris d'habitatges d'arrendament. Així, per exemple, si la nova llei estatal contemplava dins del nou concepte de grans tenidors als posseïdors de mes de 10 habitatges als quals se'ls limitarà els seus drets fins i tot el de la propietat. Doncs, aquí seran a partir de 5 habitatges, afectant per tant un gran nombre de ciutadans catalans. I els nuclis urbans considerats com a mercats tensionats, on es limitarà a la baixa els preus dels arrendaments, segons la llei estatal eren 60 ciutats i segons la Generalitat passaran a ser 140, afectant de forma negativa també a un major nombre de ciutadans. 

La nova Llei nacional de l'Habitatge, amb els canvis introduïts pel govern d'ERC, casualment en època electoral, provocarà el contrari de l'efecte previst inicialment, ja que no es produirà la reducció dels preus dels arrendaments i compra, sinó que davant del fort càstig imposat als propietaris, per lògica aquests és que decideixin sortir de l'arrendament i vendre els seus immobles, la qual reduirà l'oferta d'habitatges de lloguer i provocarà un augment dels preus. Aquest és el resultat de governs populistes i incompetents.

Aquí a Catalunya, els nostres polítics tant si governen uns com altres, venen mantenint la tradició d'“aquí més” si de maltractar els ciutadans es tracta, per tal que a través d'unes polítiques de curta mira els asseguri mantenir-se en la cadira dècades i dècades, gaudint de poder, prebendes i privilegis.