Una empresa familiar és aquella en què una o més famílies n'exerceixen el control de la propietat i el govern, participant alguns dels seus membres també en la seva gestió i direcció. De fet, la gran majoria de les empreses ho són, venint a constituir un element fonamental de l'activitat econòmica de Catalunya, com ho demostra la seva importantíssima participació en termes de creació de riquesa i ocupació. 

Aquest tipus d'empreses posseeixen importants fortaleses, com un elevat compromís i dedicació dels directius i dels seus empleats, transmeten a l'equip uns valors familiars, uns coneixements i una cultura empresarial, tenen vocació de permanència en el temps i visió a llarg termini a l'hora d'invertir, rapidesa i agilitat en la presa de decisions i major reinversió dels beneficis en la mateixa empresa. Però també evidencien debilitats importants com el risc de confusió d'interessos de la família i de l'empresa, crisis entre directius membres de la família per qüestions del negoci o personals, menor tolerància al risc, problemes en la successió, etc.

Actualment, i ateses les seves característiques, les empreses familiars s'enfronten fonamentalment a diferents reptes: incrementar la dimensió i la rendibilitat, la innovació tecnològica i industrial, la transformació digital o la internacionalització de la seva activitat. Per a la família pesen molt les relacions familiars i les emocions, mentre que per a una empresa no familiar, el mes important és la viabilitat del negoci i la generació de beneficis.

D'aquest tipus d'empreses en trobem des de petites i mitjanes fins a grans corporacions, conformant entre totes la major part del teixit empresarial català, ja que el 88% de les empreses privades catalanes són familiars, generen el 67% de l’ocupació i aporten el 57% del PIB.

Un dels majors reptes que han d'afrontar aquest tipus d'empreses és el de la successió, ja que només una de cada deu empreses sobreviu a la tercera generació. Per tant, la continuïtat empresarial per a les futures generacions ha de ser el seu princial objectiu estratègic. Actualment només el 13% de les famílies propietàries reconeix que té un pla per a la successió.

Per evitar la desaparició d'empreses en la tercera generació, és important que la família consideri la seva professionalització amb la incorporació de nou talent per part de directius externs i disposar d'un bon protocol familiar o conjunt de pactes entre els socis que regulen les relacions entre la família i la propietat i que, entre altres, ha de contenir uns acords mínims en relació a la successió. 

No és el mateix l'empresa del fundador que la dels germans o cosins, ja que a mesura que passen les generacions, la llei de l'entropia origina visions i interessos divergents si no s'actua per mantenir la unitat. L'ADN dels membres de la família no garanteix la transmissió de les capacitats empresarials, de manera que si el negoci creix i es desitja continuar estant-hi, és necessari un pla de professionalització i de successió generacional per als directius membres de la família.

Quan una família empresària es veu abocada a prendre la difícil decisió de vendre la seva empresa, el camí és, si més no, de llarg recorregut. Així, les causes més habituals són la manca de lideratge dins de la família i/o la impossibilitat d'incorporar-ne un d'extern, les diferències irreconciliables en la visió dels propietaris, la pèrdua de sentit de pertinença, les diferents visions en relació amb l'assumpció de riscos, quina ha de ser la política de dividends i la presència d'un conflicte familiar.

El fracàs en la successió de l'empresa familiar pot acabar amb la seva venda total o parcial, cosa que pot suposar la deslocalització dels centres de producció i de la capacitat de decidir sobre la seva gestió i futur. La venda d'empreses catalanes vol dir que es perd la possibilitat de tenir empreses de més dimensió. No oblidem que tenir empreses grans és el que permet aprofitar-se del cercle virtuós que suposa la dimensió, la innovació i la internacionalització, que són grans pilars per millorar la competitivitat d'un país.

La sortida a borsa de l'empresa familiar equival també a la venda de part de la seva propietat, sent la màxima expressió de la seva professionalització, doncs se li exigiran estructures de govern com tenir un Consell d’Administració amb consellers independents i la màxima transparència, davant de Juntes Generals o Consells d’Administració amb el papa, les tietes, i els cosins, típic en la majoria de les empreses familiars.

Per altra banda, l'empresa familiar cotitzada, en termes generals és mes rendible, el gestor te mes poder, es comparteix mes la informació, els objectius són mes clars, es té una visió mes a curt termini de la rendibilitat i l'assumpció de riscos, davant el llarg termini, la continuïtat i la prudència típica de les empreses familiars.

Però la immensa majoria d’aquest tipus d'empreses a Catalunya no tenen la dimensió suficient ni tan sols per cotitzar al mercat secundari, si bé le que sí poden fer és aprendre les pràctiques de bon govern de les que cotitzen, per evitar l’endogàmia, el nepotisme, el secretisme, el curtterminisme i la confusió de caixes entre la família i l'empresa.

En la història recent aquí a Catalunya hem vist desaparèixer grans empreses familiars per la problemàtica esmentada, sigui a través de la venda a grups internacionals o fons d’inversió com el cas de Freixenet, Codorniu, Grup Cirsa, Ficosa, Ecotecnia, etc., o a través de la seva externalització de part de la propietat sortint a borsa com el cas de Grifols, Almirall, Fluidra, Ciments Molins, Catalana Occident, etc., o recentment la transmissió forçada judicialment en favor d'un grup de fons d’inversió internacionals de CELSA, la major empresa siderúrgica familiar que teníem a Catalunya, amb més de 12.000 treballadors.