A l’hora que escric aquest article, les 16.40 de diumenge 29 d’octubre, la llum ja s’ha esmorteït bastant. A les cases amb llar de foc és probable que considerin aplegar branques i troncs per encendre-la des de Tots Sants. Una quietud normativa —la que precedeix el diumenge al matí— s’ajeu des de tots els angles possibles, i ens prepara per al dilluns, aquell dia interminable i mandrós amb què comença la setmana. A casa no hem volgut vestir-nos de diumenge; estem cansats d’abillar-nos per a tants actes culturals durant la setmana i estimem amb un afecte domèstic i singular el xandall i les dessuadores, el nostre “uniforme” sabàtic. Se sent la rentadora de casa, els veïns mouen mobles i a sota han estès els mitjons en franca anarquia damunt d’un banc d’estiueig. Pardals i coloms callen missatges de comiat, o de cucs sortosos a terra. A Finlàndia encara no hi neva, el marró s’ensenyoreix del paisatge quan tu voldries descobrir els arbres als llacs. L’avorriment cromàtic ens apropa al badall i la mandra. Bastir un món de mentida sota la manta, sentir-se bategar el cor i les venes del canell. La porta de l’armari d’hivern, obrir-la de bat a bat per fitar bufandes i guants: som, també, el punt estimat de la iaia, “no et refredis, goita què t’he fet per ara”. Surts a la recerca de les espardenyes estampades, que tot el fred sempre puja pels peus. Compra’t uns peücs, et dius. 

A les 18.46 (abans, les 19.46) ja estàs pensant què farem per sopar. Des del matí que l’estómac es baralla amb el cervell: “Que no és hora de dinar? Qui ho ha dit, això? Jo tinc gana, m’és igual aquest guirigall d’horaris!” Et plantes 3 vegades seguides davant de la nevera perquè aquesta tarda vols omplir el buit del Chandler (el guapo, sarcàstic, funàmbul de les emocions a Friends) però no en saps prou. Llavors recordes la cançó de Bola de drac, que cantava el Jordi Vila, i dius quina merda de dia, la guerra no s’atura i han apujat el preu del pa, del pollastre i de la xocolata, a més del cafè. No en prescindeixis, tot i beure’t una cafetera sencera per dia. La premsa fa veure que dimecres baixen les temperatures, i tu, floreta de tardor a Barcelona, encara tens les samarretes de màniga ¾ al penjador. Per si de cas, que a la capital, dissabte passat, turistes del nord anaven sense mànigues. Odies posar el farciment del nòrdic perquè aquella vegada se’t va cruspir sencera, el suec impronunciable que “escalfe però no orgasme”. Recoi, tot em va a la contra. 

A les 19.40 (abans, les 20.40) et poses en mode tirabuixó la banda sonora de The Revenant,El renascut en català. Has mirat al WhatsApp qui et vol bé (text i vídeos i talls de veu, tot hi cap). Una veu que diu “miral” en lloc de “mirar” t’envia fotos d’ella i del gos i dels nebots emigrats als Estats Units. Tu recordes com fou de miraculós el paquet amb torrons que li enviares per Nadal, ves quin amic devia tenir a la duana. Per Tots Sants visitaràs el cementiri i recordaràs que avui, si no l’haguessin atropellat, un amic faria els anys. La mare t’ha convidat a dinar a casa. Ja enyores l’espetec de les castanyes a la paella foradada, i les darreres mandarines. El pare les desfà en suc a les mans pigades. A les 5 el silenci del cafè eixuga els records dels difunts. Com deia la Myriam Soteras al seu poema Vocabulari: “callar / com un poema escrit en una llengua morta.” Novembre, música de color ambre sota fulles caigudes.