"Dedicat al Sisco Benet i el Carles Mata, cap de colla i president dels Castellers de Vilafranca, i als castellers que s'hi esmenten,  passats i presents"

Benvolguts lectors,

És un honor relatar, com a espectadora, la festa dels 75 anys dels Castellers de Vilafranca, que es va celebrar amb molt de públic al Liceu de Barcelona el passat dissabte 30 de setembre. 

El protagonista del relat és l’Albert Claramont, a qui jo acompanyava fins al Liceu, i des d’allà jo relataria la part de públic de la festassa. Però primer cal dir-vos que vaig arribar en autobús a la capital després de fer totes les giragonses de l’antiga N-II i passar per Esparreguera (hi tenen una botiga amb el títol de “Santa Paciència”, un nom escaient a aquesta ruta). Ell m’esperava en un bar, fent temps. Salto del bus i entrem en un restaurant amb lavabo. El dinar, res de l’altre món excepte la factura. El lloc, certament singular: abans havia estat una discoteca. El lavabo s’ha de visitar, fa molta gràcia. 

Jo que deixo el marit amb altres castellers davant del Liceu (no hagués pensat mai que diria aquesta frase) i em disposo a voltar per la Rambla i carrers estrets. Al de Petritxol hi ha totes les meues fílies: els papers, els collarets, l’art i la xocolata. Només sucumbeixo a la darrera, soc humana, ves. A l’hora acordada vaig corrents cap al Liceu, cal entrar amb temps per trobar la llotja i com accedir-hi. Ah, lectors! Suada i neguitosa, aquell palau de la música em deixa sense paraules. Al primer pis la catifa roja em crida a fer-hi de serp o follet tortuga, tant és. La llotja s’obre amb el codi de barres de l’entrada, i a dins —oh, quant de luxe i vellut!— una altra porta s’obre. Arriba la Laia, la meua amiga, que té a son pare entre els Verds, i emocionades, ens aixequem quan sona Els Segadors. 

Ai, les fotos dels castellers amb la banda sonora de l’orquestra, composta expressament per a l’acte. Ens cauen un parell de llàgrimes, que duren poc perquè “els primitius” expliquen amb gestos i sorolls com es va crear això dels pilars: per abastar uns plàtans, vet-ho aquí! La Laia i jo somriem, son pare és entre aquesta collada d’actors. Es fa un ball de valencians promogut pels presentadors i una crida a trobar els participants antics entre el públic. El Melilla s’explica amb molta gràcia, començà sent enxaneta i acabà sent cap de colla durant 8 anys! Tot seguit es crea una peripècia certament surrealista: el muntatge d’un castell de 3 de 10 HORITZONTAL. Feia temps que no xalava tant. I les dones, àgils i serenes, imprescindibles! Ens ensenyen fotos de castells a Pisa, a Stonehenge, a San Francisco. Voldríem haver-hi estat, per fer pinya, perquè els petits pugin a dalt de tot. Ens emocionem, sí, i no ens fa gens de vergonya admetre-ho.

A la segona part surten a relluir els llocs i persones capdavanters, com Cal Figarot i els presidents i cap de colla dels 75 anys de vida. Ens sabem el lema, ja ho crec; ells ens l’instil·len amb les paraules mesurades per parlar de noms propis admirables, per comentar una foto al New York Times, per explicar el canvi de color de la camisa des de la postguerra fins ara. Sant Fèlix treu el cap entre les declamacions del cap de colla, jo en dono fe de la veneració que li tenen. Els polítics són convidats a dir unes paraules, i es refermen en els valors que són propis dels castellers: “Fer pinya, acordar, ajudar, compromís.” 

Per acabar, es munta la gesta més inaudita que haurà vist el Liceu, que és un castell de 4 de 9 amb folre, carregat i descarregat en un temps rècord. Es fan 9 pilars de comiat i amb la imatge de la faixa a la pantalla darrere l’escenari, tots els que hi han intervingut —presentadors, el quartet coral Mèlt, tots els castellers i altres personalitats dels Verds— es canta l'himne dels castellers. M’adono, amb sorpresa i alegria, que tota l’estona el verd, el blanc i el roig han estat dominants dalt de l’escenari del Liceu. I és que bé s’ho valia, la festa tan reeixida, pels valents que van aconseguir descarregar “la bèstia indomable”. Els desitjo 75 anys més d’encerts, i per molts anys, amb les vostres paraules: “FORÇA, EQUILIBRI, VALOR I SENY.” Sou admirables!