Ahir al vespre, en sortir a passejar amb la Trufa, prop de casa meva hi havia un festival de llum i gent. Ens hi vam acostar i vam veure que hi havia bombers, ambulàncies, mossos, policia local i gent a mirar. Tothom feia hipòtesis de què podia passar. En un moment donat, els bombers van accedir a l’habitatge, un primer pis, per la finestra, es van posar mascaretes i van procedir tota l’estona a les fosques. Alguns especulaven que podia ser una fuita de gas, jo que soc molt donada a mirar series tipus NCIS, CSI o Chicago Fire vaig apuntar que si fos una fuita de gas segurament ja haurien desallotjat tot l’edifici i que més aviat feia pinta d’haver-hi un cadàver en avançat estat de descomposició, ja que els veïns van alertar de la mala olor. I així va ser, els bombers van trobar el cos pràcticament irreconeixible d’una dona que feia dies que havia mort i que ningú havia trobat a faltar.

Automàticament em va envair un sentiment de gran pena i tristesa i vaig pensar en els milers de persones que pateixen solitud involuntària; perquè sí, és cert que hi ha qui diu que arribar a casa, preparar-te un cafè, estirar-te al sofà i que ningú et molesti, això no és solitud, és felicitat, però jo no ho acabo de veure. Uns moments de solitud buscada agraden i els necessita tothom; però d’aquí a llevar-te al matí i l’única cara que veus per dir bon dia sigui la teva al mirall, que dinis en absolut silenci sense poder comentar res de res amb ningú, i que a l’hivern que les tardes són tan fosques i tan llargues que et passis hores i hores sol o sola amb la teva única companyia no pot ser bo. Hem de tenir en compte que els homes i les dones som gregaris, cosa que vol dir que instintivament sentim la necessitat d’estar en grup o de formar-ne part. No som éssers individualistes i solitaris per naturalesa, ans el contrari, a tots ens agrada formar part d’algun grup social, d’un nucli familiar. Però sovint, amb les expectatives d’esperança de vida cada cop més llarga (a Catalunya la mitja és de 82,2 anys, 85 anys les dones i 79,5 els homes) les famílies acaben desapareixent.

Diu el doctor Ángel Durántez que “la idea és morir joves al més tard possible”. I és que a més amb els anys anem perdent la capacitat o les ganes de socialitzar i ens anem aïllant. Però, quan arriba la vellesa? La vellesa no comença als 60 anys ni als 70; per a alguns comença als 45 o fins i tot als 35 o abans. Sembla una paradoxa, oi? Doncs només cal que mireu al voltant i veureu moltes persones encara joves d’anys, però que envelleixen ràpidament; i persones d’una edat avançada però amb l’esperit de la joventut al cos i als ulls.

No són els cabells blancs, ni tan sols les arrugues que defineixen la vellesa; s’envelleix quan ens manca la companyia i l’amor; quan creiem que no som prou útils per a la societat; quan perdem l’interès per conèixer, sentir o provar alguna cosa nova; quan les coses dels joves ens irriten (ells són el nostre futur); ens envelleix la intolerància i la manca d’empatia quan sentim plorar un nadó o un nen amb problemes. Hi ha gent que potser no té la cara arrugada, però hi té l’ànima. Ens envelleixen les decepcions, desil·lusions, contratemps, dolors i penes que anem patint al llarg de la vida, i que sovint només trobem refugi a casa i no tenim ganes o esma per sortir. 

I diuen que la indiferència mata. I a vegades és cert. Segurament aquesta dona que ahir van trobar morta, si hagués tingut algú proper que cada dia parlés amb ella o s’adonés que no ha sortit o ha fet pujar la persiana, hauria mort igual, però l’haurien trobat a faltar abans.