Beneïdes vacances, ditxoses vacances, maleïdes vacances. Ai, ai, ai, les tan esperades vacances provoquen tota mena d'exclamacions. Sabeu que hi ha estudis sociològics del tot fiables que demostren que és precisament en època de vacances quan es produeixen més separacions i divorcis? Doncs sí. Es veu que durant tot l'any, gràcies a la rutina i a l'estrès diaris, les converses de moltes parelles no passen de l'import de la factura del gas, de qui ha de recollir la roba de la tintoreria, de qui ha de portar els nens a futbol o alguna altra banalitat per l'estil; però quan arriben les tan desitjades vacances tenen tot el temps per poder compartir i gaudir-lo junts, i en més d'un cas patir-lo junts. I és just llavors quan s'adonen que moltes vegades, més que gaudir de la companyia de l'altra, el que faran serà això, "patir" la companyia de l'altra. De cop, veuen a l'altre com un estrany amb qui es limiten a compartir les despeses de la hipoteca, o l'educació dels fills en el millor dels casos, però que llevat d'això, no tenen res més en comú, i ni tan sols tenen els mateixos gustos o hobbys. Moltes vegades ni tan sols comparteixen les mateixes amistats.

I per si amb això no n'hi hagués prou, per accelerar el procés només cal programar unes vacances en família, amb la de l'altre, és clar. Només cal imaginar-se la família feliç no renunciant al plaer dels embussos i les aglomeracions, amb la calor posada al cos i el sol i el mam posats al cap, que ja se sap que quan fa calor un beu més i sovint no aigua, precisament. I com que el cotxe és gran, ara es porten els "monovolums" perquè així hi caben tots. Un té pipí, la sogra té gana, el menut té set, els bessons es barallen al seient del darrere, ell li diu: "Digues-li a ta mare que pari d'emprenyar, que no ho veu que estem parats." I la nena que pregunta: "Què falta molt encara?" I tots vermells com gambes i arrebossats de sorra. I al cotxe nou hi ha més arena que al desert. I ell o ella que mentalment pensen que les vacances eren un altra cosa. Era no haver de sentir aquell soroll agut i intermitent que fa el despertador, i poder llevar-se tard. No haver de despertar-se tard per fer menys dur el turment de les vacances. Era l'ocasió de "poder" estar amb la família, amb els fills... Però, ai, els fills. Els fills son aquell gènere d'animals que s'aïllen, es tapen les orelles amb els auriculars, i no senten res del que els diuen. D'altres es queden totalment embabiecats amb l'últim joc, i això sí, fan vida a les xarxes, que a més parlen un idioma que riu-te'n de l'esperanto.

I només ens cal resar perquè els veïns no siguin d'aquells que dia sí i dia també es munten una fiestuqui fins a les tantes amb el Voy a hace un corrá que es veu que això, El tractor amarillo, Los pajaritos i les cançons de la Carrà encara es porten. Això ja pot amb l'estoïcisme d'un mort. Que ara a més de ser l'estiu més calent per allò del canvi climàtic, a moltes cases s'escalfen parlant de política. Que jo l'altre dia a la platja vaig veure com un paio parlava com un setciències i en un moment donat es va posar a parlar dels catalans i de l'independentisme i que no suportava els que parlaven en català, això a Torredembarra, i una senyora, convidada dels pares, li va etzibar: "Noi, que jo soc catalana i parlo català." I ell sense perdre la "dignitat", la poca que devia tenir, li va respondre: "Bueno, usted se salva." Com per tenir-lo a taula després de la sangria.

Ara ja només ens queda desitjar que passi ràpid el temps i puguem tornar a tenir tot un any per desitjar tenir vacances.