L'edatisme, aquest concepte que es refereix a un tipus de discriminació estès des de fa molts anys a la nostra societat però que fins fa poc potser no tenia nom i que fa referència a la discriminació per qüestió d'edat i que provoca la vulneració de drets, maltractament, exclusió social... i afecta l'autoestima i l'estat de salut de les persones que ho pateixen; i en el qual les dones, un cop més, en són més perjudicades, des de situacions de recerca de feina en què s'exclou directament per l'edat, fins als prejudicis amb què es tracta la gent de mitjana o tercera edat, sobretot si d'una dona es tracta.

Abans la gent gran era tractada com un referent d'experiència i saviesa, en canvi, a dia d'avui, no es té cap mena de respecte per això, ans el contrari, sembla que el fet de fer anys sigui un greuge, i no deixa de ser una paradoxa perquè vivim en un món en què l'esperança de vida cada cop és més gran; vivim en un món cada vegada més envellit i cada dia són més les persones centenàries. Però, malgrat tot, l'edadisme és la tercera discriminació més estesa darrere del racisme i el sexisme.

Per exemple, s'ha criticat molt Ana Obregón perquè ha tornat a ser mare-àvia als 72 anys, però en canvi ningú veu tan malament que en Bertín Osborne torni a ser pare als 69. Aquí es donen dues discriminacions, la de l'edat i la del sexe, i segurament estaré practicant edatisme quan dic que ni un ni altre a 70 anys han de ser pares, que ser pares és cosa de joves; com també dec practicar edatisme quan dic que a un polític de 80 anys no se l'hauria de deixar presentar a cap mena d'eleccions per a cap càrrec públic, i el mateix podríem dir dels nomenaments de cardenals, bisbes o el mateix papa.

No són poques les actrius que es queixen que a partir de certa edat es tornen invisibles per als productors i directors, que prefereixen "envellir" una actriu jove abans de donar el paper a una actriu de l'edat que li correspondria, sovint amb un resultat ben desastrós, perquè aquí sí que un pot representar un personatge de l'edat que se suposa que té.

Però jo havia començat parlant de les dones invisibles per un llibre de Caroline Criado Pérez, La dona invisible, que parla d'un món fet per homes i per a homes. Comença dient que ja hem sentit parlar de la bretxa salarial i que ara parlarem de la bretxa de dades que separa els homes i les dones. Diu: "T'imagines com seria viure en un món en el qual el teu telèfon mòbil fos massa gran per a la teva mà? O que en cas d'accident tinguis un 47 per cent més de possibilitats de morir que la teva parella si ets una dona? O que un fàrmac anticonceptiu produeixi efectes secundaris al teu organisme?" Doncs si estàs familiaritzada amb aquestes situacions, amb tota probabilitat ets una dona, diu Caroline Criado Pérez. I diu que el seu llibre treu a la llum l'alt preu que sovint hem de pagar les dones pel sol fet de ser-ho per viure en una societat construïda i feta a mida dels homes, moltes vegades a costa de la pròpia salut i benestar.

Diu que això passa perquè sovint ens oblidem de parlar de la meitat de la humanitat, les dones, i que el seu llibre vol ser una crida al canvi. Jo no l'he llegit encara, però segurament serà un dels que llegeixi aquest estiu. Ha estat guardonat amb el Premi de la Royal Society com a millor llibre de ciència de l'any i diu que La dona invisible és un assaig únic i rigorós que exposa a través d'estadístiques i històries, personals recollides per tot el món, com les dades que conformen la societat, lluny de ser objectius, estan marcades per un biaix masculí. I el Sunday Times diu que "aquest llibre és un crit de guerra que hauria d'impulsar les dones a l'acció i hauria de ser de lectura obligatòria per als homes". Doncs si ho diu el Sunday Times potser que el llegim. Bones vacances a tots.